Benvingut a casa, Goku!

I és així com el 3XL va reunir les boles de drac per demanar un desig al Drac Sheron: fer tornar en Goku a casa, a TV3.

Després de 10 anys de sequera, després d'anys d'insistir al Saló del Manga, als blogs, als fotologs, als grups del Facebook nostàlgics de Bola de Drac (en català), els senyors de TV3 s'ho han currat i ens han portat de nou la sèrie que ens va marcar la infància a tota una generació. MIL GRÀCIES! Segurament aquest és un dels milers de blogs que aquesta setmana ha agraït la tornada d'aquesta sèrie llegendària per Catalunya.

Abans que res, m'agradaria CRITICAR, la quantitat de gent ignorant que he vist per internet que al saber que s'emetia la sèrie Bola de Drac Z Kai, va començar a queixar-se a tort i a dret. Que ja sabem que internet és una porta oberta a la llibertat d'expressió, que ja sabem que no hi ha cap filtre de comentaris ni cap censura a internet... però CANSA molt que la gent NO S'INFORMI abans de queixar-se. Si t'acabes d'assabentar que fan Bola de Drac Z Kai, agafes l'internet i busques informació. I potser trobaràs vídeos on representants del 3XL expliquen el perquè de tot plegat. O potser també, POTSER EH, trobaràs que primer faran Bola de Drac Z Kai i després ho començaran des del principi (Bola de Drac, Z i GT). M'ha agradat que la gent no critiqués el canvi d'algunes veus del doblatge de la Kai (ara es veu que tothom és un entès en doblatge), perquè ja s'havien informat abans que alguns dels actors de doblatge ja no són entre nosaltres.

Ara que segueixo la sèrie a través del youtube (gràcies Debo, Vázquez i GutiflowDBZK) —ja que tal com van explicar a través del 3XL, la sèrie no es pot seguir a través de la pàgina del 3XL a causa d'un geoblocatge que vaig suposar que tenen les sèries de producció estrangera, com aquesta— me n'adono quequan era petita no tenia puta idea del que estava veient. M'explicaré. Crec que aquesta sèrie em va marcarel període la meva vida entre els 4-10 anys (mooolt aproximadament). I recordem que la sèrie l'anavenrepetint a tort i a dret, els dies de cada dia, els caps de setmana... Quan ets petit, entens les coses d'una altra manera. Vaja, és que jo no entenia ni la cançó del principi de Bola de Drac Z, jo quan era petita entenia "el món pot ser només una PRUNA"... que val, potser no li veieu el sentit, però com que el volien destruir i tal, doncs jo ja li donava sentit a la frase. El que vull dir és que jo no recordava el fil argumental, entenia que el Goku i els seus amics eren bons i el Vegeta era dolent al principi i després es feia bo, igual que l'A-18, jo no tenia ni idea que el Raditz venia i després el Goku es moria i el Cor Petit es quedava el Son Gohan (per favor, que algú el faci callar JA) i tot plegat, no. Ara estic vivint Bola de Drac de nou, d'una manera diferent.

Crec que la gent té una idea una mica equivocada del retorn de Bola de Drac. No tornarem a viure les mateixes sensacions ni ens provocarà el mateix tornar a veure la sèrie, bàsicament perquè érem 20 o 10 anys més joves, ens faltaven moltes experiències per viure, moltes coses per veure, moltes altres sèries per descobrir, però tot i així, sóc la primera en celebrar el seu retorn. Perquè el món està en constant moviment, evoluciona, es mou, però en Goku, malgrat ser d'un altre planeta i viatjar a Nàmec de tant en tant, ens fa sentir com a casa, com a Catalunya, cosa que molt poques sèries (i sobretot de les actuals, de les que s'emeten a tot el món) han aconseguit.

Però let's be honest. Avui m'he proposat, mentre veia el 2n i el 3r capítol de la sèrie, fer una prova de memòria i pensar en tot el que m'evoca pensar en Bola de Drac. No se'm passen pel cap ni imatges de jugar a Bola de Drac a l'escola, ni de calcar imatges amb un full a la tele, ni de com vaig aprendre els valors de l'amistat, la família i l'abecedari amb el Goku, tal com he vist que molta gent deia per internet. Em sap greu, Bola de Drac no em va ensenyar res de tot això, és més, crec que, tal com molt bé algú va apuntar pel Facebook, va fer un GRAN AVANÇ en la immersió lingüística i en l'estabilització i acceptació del català (en fi, evidentment, forma part del projecte de TV3 que en part tenia aquest objectiu al començament). Durant aquests 10 anys de sequera de Bola de Drac tampoc no m'emocionava al sentir noms com Bulma, Krilin, Goku o Vegeta... no tenia ni idea de si tornarien algun dia, però sempre els he portat dins meu. A mi Bola de Drac no m'evoca totes aquestes collonades òbvies i de sentimentalisme fàcil i barat que la gent escriu en general, cada persona és un món, i aquí us explicaré el meu.

Per posar un marc de referència: Bola de Drac (i la Z, la GT no me la vaig mirar, HO ADMETO xDDD) es va començar a emetre quan tenia... 4, 5 anys? La Z imagino que la feien, no sé, quan en tenia 7 o 8 o 9 o potser una mica més. No sé, a més, les anaven repetint i ja no sabies ni per què lluitaven. Avui mentre veia els primers capítols de Bola de Drac Z Kai he recordat el maldecap i la veu de pito d'en Son Gohan que durant no sé quants capítols no deixa de ploriquejar. Vénen ganes de fotre-li una hòstia, seriously. I per dintre penses: com pot ser que aquest nen sigui fill del Son Goku? També m'ha vingut al cap veure els combats al planeta Nàmec amb ma mare mentre dinàvem abans d'anar a l'escola quan encara vivíem al carrer Olzinelles. I del canvi de veu d'un capítol a un personatge d'un de l'exèrcit del Freezer, un amb els cabells vermells. Que jo un dia em vaig quedar: si ahir tenia una veu diferent, ens estan enganyant... I el carnaval de 4t o 5è de primària que dos nois de la classe (si llegiu això, que no crec, no patiu que guardaré el vostre anonimat) es van disfressar de Son Goku: un amb els cabells negres i un amb els cabells grocs, de súper guerrer. I que el profe els va dir: Mira, Son Goku alcachofa i Son Goku de verano o alguna cosa així, bastant èpic. També he de confessar que el Cèl·lula em feia por i que quan arribava l'època del Cèl·lula no podia veure Bola de Drac. Em feia por veure com xuclava les persones, em feia angúnia, potser perquè ho feia amb una punxa que em recorda a les agulles (que tampoc no em fan gaire gràcia). També em feia por al principi, quan el Goku es convertia en goril·la, quin malson, no m'agradava aquella part. En fi, que tinc un trauma amb la temporada del Cèl·lula. També em feia por al principi, quan el Goku es convertia en goril·la, quin malson, no m'agradava aquella part. Que m'encantava la Bulma (al principi) i l'A-18 i de gran volia ser com elles i el Krilin era el millor noi del món. També recordo l'estat de confusió que devíem arribar tots quan el Goku de petit es troba amb l'Arale, que tots vèiem amb el Club Súper 3. Dues sèries que per nosaltres no tenien cap mena de connexió, dos amics que no es coneixen de res, de cop i volta veiem que també es coneixen. És un capítol molt entranyable.

També recordo moooolt vagament de fons discussions d'Associacions de pares que es queixaven que Bola de Drac era massa violent per emetre-ho en horari infantil i per això ho van passar a la nit. I de l'època que ho feien a la nit, que encara vivia al carrer Olzinelles, recordo en concret una nit, sentir el combat del Monstre Bu que converteix la Xixi en Xocolata, pot ser? Segurament m'equivoqui perquè tot això no ho vaig veure, ho sentia des de la meva habitació, que estava al costat del menjador i tenia la tele just al costat i mons pares ho miraven, però jo ja havia d'anar a dormir perquè l'endemà anava a escola. Des d'aquí me n'alegro de poder dir als pares de les associacions en contra de Bola de Drac (i del Shin Chan), que en Goku ha tornat i per la porta gran. I que si el seu fill té problemes amb la violència, potser que comencem en pensar què hem fet malament enlloc de queixar-se d'una sèrie de televisió que a més veu molta gent. Que hi ha gent que del problema del seu fill en fa el problema de la resta del món. Jo vaig veure Bola de Drac i no tinc cap trauma ni tinc tendències violentes. I ja sé que molts psicòlegs diran que aquests arguments són molt demagògics, però també van voler prohibir el Shin Chan, per favor! Hi ha coses que mai no entendré.

Pels que diuen que Bola de Drac Kai no ha canviat de l'original, he trobat dues imatges que ho il·lustren prou bé, encara que només són de la presentació de la sèrie:

Bola de Drac Z (original)

Bola de Drac Z Kai

He intentat agafar la mateixa escena per apreciar les diferències. Què li han fet al Krilin i al Cor Petit? :S

A veure com reacciona la gent i, sobretot, les noves generacions davant del fenomen Son Goku.

Adéu amics, HA! xDDD

Jajaja m'encanta aquesta cançó! Estic protegit per les estrelles! ♪

Moltes felicitats i per molts anys, papa!

Aquest és el meu pare i avui és el seu aniversari i el seu Sant :D

Desgraciadament, no he pogut estar ni amb tu ni amb la mama ni amb els avis, ni amb la tieta, ni amb els tiets ni amb la Neus i he hagut de treballar servint un bufet. Ja ho pensava ja, mentre servia el dinar: "Ara mons pares deuen estar dinant amb els avis i la tieta mentre jo estic servint un dinar a gent desconeguda".

Ahir també em va faltar la coca, el cava, els petards, la festa... la festa que marca l'inici de l'estiu, un estiu que aquí amb prou feines sabem que existeix gràcies al calendari. Em féieu una enveja tots els afortunats que vau anar a la platja o que vau celebrar Sant Joan com déu mana!

En fi, papa, ja tinc ganes que arribi l'agost per veure-us i visitar junts Londres i ensenyar-vos el Bronx de Londres: East London. Eto eh el Bronx! S'han acabat les fotografies amb el Big Ben, Piccadilly Circus i el Buckingham Palace, a l'agost veureu THE REAL LONDON jajaja Espero que no us espanteu gaire...

L'altre dia, rebuscant per la teranyina del Youtube, vaig trobar una cançó que sempre em fa pensar en tu, papa, però que a més a més, el vídeo està molt ben fet, jo crec que és una obra d'art. No és exactament com m'imaginava la cançó quan me la posaves de petita, però s'hi acosta moltíssim, per això el vídeo és tan especial. Ha reunit l'imaginari col·lectiu de molta gent en un vídeo amb unes imatges força senzilles.

Aquesta cançó és per tu, perquè sàpigues que cada dia penso en vosaltres i que us estimo molt! :) (síi, ja sé que sona molt de pel·lícula bodrio-pastel de diumenge a la tarda, però no arriba al nivell de les de la Meryl Streep, isn't it?).

BARÇA GUANYADOR DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2011 (WEMBLEY). PART 2: LONDRES ES TENYEIX DE BLAUGRANA!

28/05/2011. FINAL DE LA CHAMPIONS A WEMBLEY: F.C. BARCELONA - MANCHESTER UNITED

I ja som dissabte, el dia del partit. Són les 12.00 pm i jo encara no sabia què fer: anar amb el J. i els seus amics alemanys al Walkabout a veure el partit o anar amb el B. i els seus amics a Wembley (als voltants de l'estadi) i veure'l allà. Pel que havia sentit, a Wembley havien instal·lat una fan zone pels seguidors del Barça i del Manchester (que per cert, no vaig arribar a veure), així que el meu plantejament va ser: Aina, estàs vivint a Londres, el Barça ha arribat a la final de la Champions que CASUALMENT aquest any es juga Wembley. És a dir, diferents factors no relacionats entre sí havien coincidit en la meva vida: doncs què carai, vés cap a Wembley a viure l'ambient! Així d'aquí uns anys podràs dir que eres a Wembley (Park) durant la final de la Champions Barça-Manchester.

Vaig agafar el metro (QUE MIRACULOSAMENT AQUEST CAP DE SETMANA LA PARADA DE DAVANT DE CASA NO ESTAVA TANCADA) i vaig agafar la Hammersmith&City Line cap a Great Portland Street (sí, sí, com el dia abans per anar a veure RAC1). Un cop allà, em vaig esperar uns 8 minuts fins que va arribar el metro de la Metropolitan Line. Abans que res he de recalcar que duia posada una samarreta de bàsquet del Barça de l'Amadeu, la samarreta de màniga curta de la Champions i una jaqueta a sobre. Feia una mica de rasca. En fi, la parada de després de Great Portland Street és Baker Street. Ja vaig fer bé de fer el canvi a Great Portland Street perquè a Baker Street, la marabunta que ens esperava era poca... MANCHESTER SUPPORTERS vs. BARÇA SUPPORTERS i que comenci el xou... Jajaja Va ser tot un espectacle. El vagó es va dividir en dos: els del Manchester cap a una banda (precisament on estava jo) i els del Barça cap a l'altra. Els del Manchester vinga a cantar coses que no entenia ni la meitat i els del Barça, doncs ja us les coneixereu de memòria. Els del Manchester de vegades cantaven "Qué será, será... whatever will be, will be... qué será, será..." Que per què ho cantaven? Ni idea. Només entrar al vagó, un dels seguidors del Manchester va fer un comentari rotllo: "Hòstia, ara em pensava que estava a Mallorca...". HAHAHA que graciós ¬¬ imbècil. Com he dit, sort que vaig fer el canvi de línia a Great Portland Street perquè vaig poder seure abans que tota la marabunta entrés al vagó. Als seients del costat resulta que em vaig trobar amb tres nois sud-americans seguidors del Barça. Però no vaig fer cap comentari amistós... Ja tenia prou feina a partir-me sola amb els càntics dels del Manchester.

I per fi vam arribar a Wembley Park. Eren les 6.00 pm, quedava una hora i 45 minuts pel partit (recordo que aquí el partit començava a les 07.45). Mai abans no havia trepitjat aquella zona, així que imagineu-vos la meva cara de: WHAT THE FUCK? quan vaig sortir del metro i em vaig trobar amb això:

En fi, no m'ho esperava. No sé què m'esperava, però això no. Ràpidament vaig trucar al B.: On esteu? Com hi arribo? TINC POR xDDD Jajaja Em va enviar un missatge amb l'adreça i em va dir que agafés el carrer de la dreta i seguís recte, recte. Vaig baixar les escales (que no es veuen a la foto) i vaig preguntar a un poli que bàsicament em va dir el mateix xDDD Així que res, vaig agafar el carrer de la dreta i vaig començar a tirar milles. Al cap d'una estona, el carrer es dividia en dos, però després de trucar al B. una altra vegada, vaig tirar pel de l'esquerra. A tot això, el carrer estava ple de seguidors del Barça i del Manchester menjant kebabs, hamburgueses... de tot. Jo anava preguntant als policies que em trobava pel camí pel carrer que el B. m'havia dit, però tots em deien: I don't know. Ineptes, és clar, els havien contractat només per aquell dia i no es coneixien la zona... ¬¬ Pel camí em vaig trobar un parell de personatges curiosos: un que em va demanar per entrades pel partit i un altre (un executiu amb americana i parlant pel mòbil (perdó, devia ser un iPhone o Blackberry xDDD) d'aquells que et miren per sobre l'espatlla) que em va preguntar d'on havia tret la samarreta de la Champions. I jo: Ah, no, me la van donar en un programa... I el tio va sudar de mi... i jo pensant: FOTE'T! Tu tens un iPhone, però jo tinc una samarreta de la Final de la Champions! Muajajaja (Jajaja és broma, no vaig pensar això, però sí que vaig dir: Fote't). Al final em vaig dirigir a uns de seguretat d'un local (anglesos de veritat) i em van dir que anava pel bon camí i que el carrer que buscava era al final del carrer on era.

Finalment, vaig arribar al pub —que per cert només era per culés— i vam estar comentant la jugada durant una estona amb el B., els seus amics i la gent que hi havia per allà (de Navarra, Catalunya, Toledo...). Cap a les 6.45 pm ens diuen que el pub ha de tancar perquè hi ha una llei que diu que els pubs que estiguin a menys d'una milla de l'estadi no podran emetre el partit. QUÈ? I PER QUÈ ESTAN EMETENT EL PRE-PARTIT EN UNA PANTALLA GRAN? I PER QUÈ LA GENT NO HO SABIA? I PER QUÈ EM SENTO TAN IMBÈCIL? Després d'un "espera-que-diuen-que-l'emetran", "no-no-que-diuen-que-la-poli-ha-de-complir-la-llei", "no-no-que-conec-al-segurata-i-diu-que-l'emetran", entre la policia, els amos del bar i els que érem allà, uns quants vam decidir no jugar-nos-la i vam marxar a Kilburn, una parada de metro a dos estacions de Wembley Park. El cas era que un amic del B. que havia vingut amb uns amics que eren al camp (però ell no havia entrat perquè no havia volgut pagar la pasta de l'entrada), havia viscut durant uns anys a Kilburn i es coneixia la zona i els pubs on emetien el partit. No m'ho podia creure. Faltava mitja hora perquè comencés el partit i estàvem corrents com bojos per Kilburn buscant un bar per veure el partit quan al costat de casa, per Whitechapel, en teníem uns quants a la nostra disposició. 

Vam entrar al primer pub: 90% de seguidors del Manchester i nosaltres del Barça. Bé. Darrere teníem un pirat cridant a favor del Manchester que se li marcaven les venes del coll. Bé. Els de la barra del bar no ens fotien ni puto cas (perquè érem del Barça, segurament). Bé. Saps què? Fuck off. Bé, en realitat el que va passar va ser que un que passava pel carrer va reconèixer la samarreta de l'Osasuna que duia el Borja i va picar al vidre perquè cridés al Borja. Ens va dir que coneixia pubs millors i vam sortir a la recerca d'un pub on ens volguessin servir cervesa (I SIDRA!).

Vam estar caminant durant 10 minuts i, per fi, vam trobar el pub que buscàvem. Era gran, no estava ple a vessar, tenia una pantalla immensa, hi havia gent del Barça i del Manchester (i de l'Arsenal) i la gent semblava bastant pacífica. Allà vam celebrar el primer gol del Barça i vam cantar. També vam callar quan va marcar Rooney... Jajaja I vam tornar a cantar amb el gol de Messi... i aleshores ja vaig poder anar al lavabo (perquè estava més tranquil·la). Per anar al lavabo vaig haver de passar per davant de tot de seguidors del Manchester (recordem que jo anava amb la samarreta de bàsquet del Barça) i tots em miraven amb cara de: fuig abans no t'estampi contra la paret! (jajaja bé, no tant). Cap al final del partit vaig començar a parlar amb un home gran que era seguidor de l'Arsenal i em va explicar que anava amb el Barça perquè odiava el Manchester (tot i que em va recordar que l'Arsenal havia guanyat el Barça a l'anada... i jo: sí, sí...). I quan li vaig preguntar pel Chelsea em va dir que pff... Que només anaven per la pasta... Ah, i que també odiaven als del Tottenham xDDD Molt educatiu. També hi havia gent gran que ens anava donant les mans i fent "high five". 

En acabar el partit, ens vam dirigir cap al centre. El viatge de tornada en metro va ser bastant èpic... Ens vam trobar gairebé tot de seguidors del Barça que venien de tot arreu: Sevilla, Banyoles (i ja no recordo més llocs xDDD). Ens vam embotir dins del metro i vinga a cantar i a cridar. Recordo que dins del metro hi havia un nen que devia tenir 14-15 anys que era ros, amb els ulls blaus, vaja, que tenia pinta d'anglès o d'escandinau que se'ns quedava mirant i somreia. Fins que el B. va dir: "Uff, em sembla que hi ha algú que ens entén... d'on ets?" I ell: "De Xile". I tots: "Visca Santiago... de Compostela! Però de Xile també!". Els turistes que hi havia per allà flipaven. 

Piccadilly Circus

Per fi vam arribar a Piccadilly Circus on s'havia reunit part de l'afició blaugrana per celebrar el títol. Banderes amunt, avall, del Barça, de Catalunya... allà ens vam trobar amb els amics del B. que havien anat al camp... tots estàvem molt contents i Londres s'havia tenyit de blau i grana. A partir d'allà, jo em vaig reunir amb uns amics de la feina perquè el B. i els seus amics tenien pensat anar a Brick Lane (quina-novetat.com).

Els meus amics estaven al Waxy O'Connors que està just al costat de Piccadilly Circus. És un pub que, tot i arribar quan faltaven 15 minuts perquè tanquessin, em va agradar molt. Té la característica que té un arbre (o almenys ho imita) enmig del pub. És molt gran i la música estava molt bé, també. Hi haurem de tornar. Després del Waxy O'Connors, la Jessica i el Jean van marxar i vam quedar la Manuella (alemanya) i jo. Què fem? Doncs anem a l'O'Neill's, que està al costat de China Town. Vam fer la cua del mil (on vam conèixer espanyols) però finalment vam entrar. Jo tenia les meves negatives d'anar a l'O'Neill's perquè cap al Novembre-Gener hi anava bastant i el vaig acabar avorrint. Però ahir va ser diferent. M'ho vaig passar molt i molt bé! 

Ahir a l'O'Neills vaig "descobrir"/comprovar dues coses:

• Els nois se t'acosten més si només vas amb noies. Ok, no cal ser un geni i és de LÒGICA APLASTANT (sé que no és correcte en català però volia utilitzar aquest terme ara mateix) que els nois s'acostaran abans a un grup de noies soles que a un grup mixt amb nois i noies i arriscar-te a que un dels nois sigui la parella de la noia o mil històries vàries. Però la veritat és que jo sempre estava acostumada a sortir amb nois i noies aquí a Londres i encara no havia sortit amb només noies. O potser sí, però no tota la nit. I em va fer gràcia la situació que vaig viure ahir nit.

• Una samarreta del Barça atreu més nois que un bon vestit de sortir de festa, unes sabates de taló i 100€ de perruqueria. Per què preocupar-se per quina roba posar-se per sortir de festa? Per què complicar-se la vida amb vestits de gala que no et deixen respirar i sabates de taló que et fan sortir llagues al peu? La solució: samarreta del Barça i avall. I tothom et parlarà. Ja sigui només per ensenyar-te el seu tatuatge del Barça al braç, per dir-te que Barcelona és una ciutat molt maca o per dir: Barça, Barça. No falla.

També vaig conèixer catalans que feia uns mesos que vivien aquí. Un dels que més recordo és un noi que em va dir que era de Barcelona (després va resultar que era de la Sènia, del sud de Catalunya... vaja, sí, Barcelona ¬¬). [Incís: Dues persones vaig conèixer ahir que eren de Barcelona i després va resultar que eren de la Sènia i de Calella... i quants en vaig conèixer de Barcelona ciutat? Cap]. El noi de la Sènia em va explicar que vivia a Londres des del Febrer i que la setmana passada havia anat a Hyde Park, a la fan zone que havien muntat, que havia contestat unes preguntes per un sorteig d'unes entrades per la final de Wembley i que li havien tocat! Però divendres les havia venut a Piccadilly. Recordo que em va dir: "Saps la diferència entre vendre les entrades i no vendre-les? La diferència està entre passar-se tot l'estiu sense treballar o passar-se l'estiu pencant. Em vaig vendre les entrades per £2.000". Hòstia puta. I el B. m'ha dit que fins a £3.000 s'havien arribat a pagar per unes entrades de Wembley. La gent està boja. Mentre aquest noi viurà tot l'estiu de puta mare a Londres, un altre s'ha gastat 90 minuts de la seva vida en un estadi. Que sí, que pot ser apoteòsic, èpic, històric, apostoflant, orgàsmic, indescriptible i tot el que vulguis, però que són £2.000!! Molt fort...

Manuella i jo a l'O'Neill's

Abans d'acabar aquesta entrada m'agradaria deixar clares algunes coses. Sóc totalment conscient que si ara mateix fos a Barcelona m'estaria cagant en TV3 i el seus canvis de programació per la celebració de la Champions. Sí, sí, i ara que tothom em tiri la cavalleria per sobre, però no hi ha dret. TV3 té... què, 3, 4 canals? I sempre ha de canviar la programació del canal "principal" pel Barça (o per la F1 en el seu defecte). També m'estaria cagant en què el món (concretament Catalunya) giri al voltant del futbol, del Barça, etc. Per altra banda, he de reconèixer que m'ha sorprès positivament el canvi d'ubicació de la pantalla gegant que en un principi havia d'estar a Plaça Catalunya i que finalment es va instal·lar a Arc de Triomf. Per fi una mica de sentit comú! I em poso de peu i reverencio l'actuació dels indignats de Plaça Catalunya davant d'un esdeveniment d'aquestes magnituds, tot el meu respecte cap a ells. Els admiro, sí senyor.
El fet d'estar visquent a Londres m'ha fet viure aquesta celebració des d'un altre punt de vista. M'he sentit com a casa, m'he sentit orgullosa d'anar pel carrer i cridar als quatre vents que sóc de Barcelona... reconec que tot això no ho hagués fet a Barcelona.
També sóc conscient que potser a molta gent els sorprèn que m'hagi posat una samarreta del barça (que per cert és de l'Amadeu... com ja t'he dit, va causar FUROR! jajaja que sàpigues que pels anglesos ets un jugador de bàsquet) i potser em criticaran i blah, blah... però és que sabeu què? QUE M'ÉS IGUAL. Que sóc a Londres, el Barça ha arribat a la final, a Wembley i ben contenta que estic! I amb quina felicitat vaig pels llocs i dic que sóc de Barcelona quan m'ho pregunten. Jo mai no he anat en contra del Barça... és més, des que era petita que anava en autocar a fer piscina extraescolar a les Piscines Picornell que cantàvem l'himne del Barça i me'l vaig aprendre de memòria (tot i que hi havia coses de la lletra que no entenia). Sempre que el Barça juga en competicions internacionals o contra el Madrid, vull que guanyi el Barça, no fotem. També, perquè negar-ho, ahir estava en joc el meu orgull, ja que cert personatge londinenc seguidor del Manchester m'havia estat punxant durant tots aquests dies que el Barça perdria i que no plorés i que blah, blah... (pesat) Els més desperts ja sabreu de qui parlo ;) Així que per mi, que el Barça hagi guanyat és una satisfacció personal, també, de dir-li: FOTE'T. "La venjança és un plat que se serveix fred" que es diu, no? Doncs toma venjança, VENDETTA! Jajaja just kidding.

Espero que aquesta entrada hagi satisfet als meus [comptats] seguidors [a veure si deixeu algun comentari, almenys per fer veure que llegiu el que poso, no? jajaja].

Demà és Bank Holiday aquí a Anglaterra! (És festa, vaja). Improvisaré...
Bona nit i VISCA CATALUNYA! :P

BARÇA GUANYADOR DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2011 (WEMBLEY). PART 1: RAC1 A LONDRES!

BOGERIA EN ESTAT PUR PELS CARRERS I PEL METRO DE LONDRES.

Però comencem pel principi.

27/05/2011: Hotel Melià White House a Regent's Park. Retransmissió dels programes "Versió RAC1" i "Primer Toc".

Des de feia uns dies que sabia que part de l'equip de RAC1 d'alguns programes ("El món a RAC1", "Versió RAC1", "Primer Toc" i "Tu diràs") venien a fer els programes en directe des de Londres en motiu del partit de Champions Barça-Manchester. Alguns ja coneixeu aquesta vessant mediàtica meva que de vegades sorprèn a la gent (véase "El Gran Dictat", "Els 25", "són-les-8-del-matí-i-ningú-no-sap-la-resposta-d'una-pregunta-i-truco-a-Ràdio-Flaixbac-i-guanyo-2-entrades-de-cine", etc.). Probablement he de donar les gràcies a mons pares que sempre tenen la ràdio encesa i des de petita m'han acostumat a escoltar-la. La part de la Televisió ja no sé de part de qui em ve jajaja. El cas és que que una Ràdio Catalana vingués a Londres a fer alguns programes en directe, em feia il·lusió, era com sentir-me una mica més a casa. Veure el programa en directe que saps que en aquell moment el teu pare deu estar escoltant mentre juga a l'ordinador; veure el Joan Maria Pou, el periodista que no et deixa dormir a les nits perquè el teu pare es posa la ràdio per dormir (ell potser s'adorm, però jo m'aprenc l'aliniació del Barça i a la 1.00 li he d'anar a apagar la ràdio perquè en Pou ja ha tancat la paradeta). En fi, divendres a la tarda vaig agafar les meves coses (càmara inclosa, que ja començava a acumular teranyines) i vaig agafar el metro cap a Great Portland Street. Des de la sortida de metro ja es veu l'hotel, així que vaig anar cap allà i a l'entrada ja hi havia uns cartells amb el logo de RAC1. A l'entrada, els dos porters em van mirar amb cara de: quèfas-onvas, i jo: Hola, vinc a veure el programa de ràdio en directe! I cap al fons a l'esquerra. Un cop allà em vaig trobar amb una sala emmoquetada (sí, és que som a Anglaterra) i amb el Toni Clapés, l'imitador d'Iniesta al Crackòvia (Oriol Cruz) i el senyor Marcel·lí al fons de la sala fent el programa en directe. Al principi estava molt tallada, perquè la gent havia vingut en grup o en parelles i jo venia allà tota sola, i com que no hi havia gaire gent, cada vegada que venia algú, la gent es girava i et somreia. Vaig seure a la penúltima fila i un parell em van saludar amb un "Hola, bona tarda" (imagino per la història que fa il·lusió poder parlar català en un país estranger xDDD és com graciós). Al cap d'uns minuts vaig avançar posicions unes files més endavant. Després vaig començar a veure que la gent tenia samarretes de la Final de la Champions a Wembley i vaig veure que una noia de l'entrada de la sala les donava. Així que una noia i jo vam anar cap allà i sense dir res, la dona de les samarretes ens en va donar dues i ens va dir: "Ja teniu cara de voler una samarreta, eh?".

Una mica abans de les 18.00 hora anglesa van començar a arribar en Raül Llimós, en Jordi Évole (va ser el centre d'atenció durant uns moments) i en Joan Josep Pallàs, el subdirector d'El Mundo Deportivo. Cap a les 18.00 van fer el relleu dels dos programes i va començar el Primer toc.

És interessant veure com es desenvolupa un programa i més quan no estan en un estudi de ràdio. Els gestos que es fan amb els tècnics, la comunicació que tenien amb l'equip que es va quedar a Barcelona. Al cap d'una estona, la segona fila va quedar lliure i em vaig plantar allà al davant, tan panxa, així podria fer millor les fotos i els veuria més de prop. Vam escoltar les declaracions d'en Guardiola, l'Évole, com sempre, posant el punt d'humor i Follonero que el caracteritza. "J: Sònia, pregunta-li al Guardiolia si té algun vídeo preparat per demà... S: És que ja no puc preguntar res més... J: Doncs diga-li a algun company d'una altra cadena que ho pregunti". Al final un periodista de La Sexta (casualitat? xDDD) li va preguntar al Guardiola pel vídeo. També recordo que parlaven d'en Joan Gaspar i la seva promesa a Wembley '92 de banyar-se al Tàmesi... però tal com va dir l'Évole, si ho haguessin de fer aquest any... acabarien a l'hospital de la merda que hi ha al Tàmesi... Una cosa que em va sorprendre és que mentre hi havia talls publicitaris o escoltaven les declaracions d'algú altre, els tertulians estaven immersos en els seus iPhones, iPads o Blackberrys (actualitzant Twitters, imagino). També van parlar dels festivals i esdeveniments que s'havien postposat en motiu de la Champions (I concert d'Orgue a Montserrat (Raül: Quina pena, Jordi, tu hi havies pensat anar, no?), Concert dels Manel, etc.).

Fins aquí la primera part d'aquesta crònica de la Champions des de Londres! Més tard penjaré la 2a part, que tela! Però abans he d'anar a fer un mos...

Jordi Évole, Raül Llimós i Joan Josep Pallàs al Primer Toc des de Londres.

WHEN the streets have no name...

Amb el permís del Sr. Carles Lagunas, m'he pres la llicència d'apropiar-me d'un títol d'una cançó d'U2 i canviar el relatiu de lloc per un de temps per començar aquesta entrada que desperta el blog després de mesos d'hivernació (hahaha). Mama, papa, ja podeu anar a Can Vives a comprar un pastís per celebrar aquesta entrada! ;)

La veritat és que tot continua igual: continuo amb l'agència de càtering; els meus companys de pis són els mateixos (se'n va anar una noia italiana i va venir un noi alemany, de Berlín); sortim de festa als mateixos llocs, és a dir, Brick Lane i Old Street (ah no, espera, que l'altre dia vaig sortir per Brixton xDDD) i continuo veient La Riera religiosament i escoltant Flaix FM (s'han de conservar algunes tradicions...). El Congress Centre, que és on majoritàriament treballo per l'agència és com la meva segona casa aquí a Londres... i els de l'agència ho saben. Els de l'agència saben que prefereixo treballar en un lloc que ja conec que no treballar en un lloc nou cada setmana. Avui he anat a l'agència i la dona que ens organitza la feina ja m'ha dit: "sí, Aina, tu ja sé que prefereixes treballar en un lloc on et sentis còmode..." i jo: "Síii" :D

És curiós perquè treballant sempre al mateix lloc sembla que cada dia sigui igual... i mentre vaig cap a la feina penso: "Ja hi tornem a ser: preparar estacions de cafè i tè, galetes, llet, sucre..." i realment sempre hem de preparar el mateix, però cada dia hi ha un esdeveniment diferent i la gent és diferent. Fa una setmana o dues van venir els de l'Starbucks... quin infern! Vaig acabar de l'Starbucks fins als collons... Ells es van portar els mil tipus de cafè, els gots de paper, els tovallons... i anaven amb uns aires com si el seu cafè fos una de les set meravelles... i jo: Aviam, no us flipeu, que l'Starbucks costi una pasta no vol dir que sapigueu fer cafè... que el cafè que tinc a casa portat de Barcelona és mil vegades millor que això... Perquè, sabeu? A la conferència de l'Starbucks venien "Coffee Masters"... al tanto, eh? El que em va fer més ràbia és que es movien per allà com si fossin Catedràtics de la vida...

D'altres vegades et trobes llepa-fils que et demanen coses que si no les hem posat serà perquè no hi han de ser, o egoistes que s'aboquen tota la salsa de soja damunt del plat sense importar-los que no n'hi hagi més pels altres, o gent maca que et dóna conversa i et dóna mil i una gràcies per una tassa de tè :)

Però el millor de la feina, en part, és la gent d'Admiral, I have to say! 

I avui, com tots els dies al CC, no ha estat un dia com la resta. M'he aixecat a les 04:50 a.m. Sí, sí, ho heu llegit bé, m'he aixecat a les 5 de la matinada. M'he fet un cafè amb galetes, m'he vestit escoltant Flaix FM molt fluixet per no despertar a ningú i he marxat de casa a les 5:45. Al carrer, ni una ànima. Vaja, que he sortit de casa que encara no havien posat els noms als carrers, que diu mon pare. El carrer estava mort, però la Central Line semblava Les Rambles. Mai no m'hagués imaginat que hi pogués haver més vida sota el terra de Londres que per la mateixa ciutat. Total, que he arribat al CC a les 06:15 i ja m'he reunit amb els meus companys on hem començat a preparar un mega-esmorzar que havia d'estar llest per les 07:30.

Una de les satisfaccions o plaers que et pot proporcionar treballar en una agència de càtering com la que treballo és que quan acabes el servei pots visitar el lloc on has treballat (si es tracta d'un museu, és clar). Sempre mirant la part positiva de la feina, és clar que sí! Hahaha! Aquest és el cas del servei d'ahir, que vaig treballar al London Transport Museum. La feina era relativament fàcil: servir begudes, tè i cafè en un esdeveniment per un grup reduït d'escoles. Em va recordar dues coses: per una banda, em vaig sentir ben bé enmig de la sèrie Inbetweeners, tot i que també resava perquè els nens no em preguntessin res... eren més difícil d'entendre que els adults! Però observava l'ambient i eren com els personatges de la sèrie! Per una altra banda, em va recordar a les sortides que fèiem de vegades amb l'escola als museus o a les Cotxeres de Sants... tot i que nosaltres ni de conya teníem menjar, sucs i begudes... a nosaltres ens donaven una enganxina i encara gràcies. En acabar l'esdeveniment, ja havíem acabat el servei i vaig anar a visitar el museu amb un company de l'agència que ja conec de fa bastants mesos. És preciós, el museu. És una pena que no sigui gratuït perquè molta gent no hi va perquè s'ha de pagar, però realment crec que val molt la pena. Hi ha autobusos antics, omnibusos, autobusos amb cavalls, els primers metros de Londres... i també hi pots entrar i sentir-te com un passatger dels anys 40 o 70. M'encanten els museus on ho pots tocar tot (hahaha), com el Museu d'Història de Catalunya, que pots tocar tots els botons i posar-te una armadura i ser el President de la Generalitat! Hahaha. Mentre era al Museu del Transport de Londres, vaig pensar: si aquest mateix museu el fessin a Barcelona, al meu avi li encantaria, perquè al de Londres et va explicant l'evolució del Metro al llarg dels anys, l'evolució de les línies de Metro, de les parades... i el meu avi és un enamorat del metro de Barcelona :P Cris i Lew, encara tinc en ment que tenim pendent una excursió per les estacions fantasma del metro de Barcelona! Hahaha

I aquí poso el put i seguit, avui, que La Riera i la dutxa em criden! Divendres o dissabte m'intentaré passar per l'hotel on s'instal·laran els de RAC1 en motiu del partit de la Champions i també intentaré passar-me pel tinglado/festa que Londres ha organitzat a Hyde Park per la Champions!

Molts petons i abraçades des de l'assolellada ciutat de Londres! :)

Coses que et poden passar un dissabte de març a Londres.

Em va passar pel cap per una mil·lèsima de segon no anar a fer l'examen (CPE: Cambridge Proficiency Exam) i quedar-me dormint... és molt dur aixecar-se a les 06'45 d'un dissabte per anar a fer un examen de 6 hores! Però jo sóc com sóc, em veig incapaç de no presentar-me a un examen, almenys ho havia d'intentar. Així que amb tota la mandra del món, vaig procurar esmorzar força i vaig sortir de casa cap a les 07'40 per agafar la District Line, canviar a Bank i agafar la Northern per aturar-me a Camden Town.

Tenia el mapa al cap, no me l'havia esbossat enlloc ni encara menys me l'havia imprès, però de seguida vaig trobar el camí. El problema és que no recordava on havia de girar... però davant meu vaig veure un grup de nois amb un llibre del First que vaig suposar que anaven al mateix lloc que jo, així que els vaig seguir. S'ha de reconèixer que gràcies a ells vaig arribar al lloc de l'examen a les 8'30! El centre on fèiem l'examen era The London Irish Centre.

Em trobo amb els meus companys de classe, anem entrant i ens anem asseient al nostre lloc. Sorpresa! Tenint en compte que el juny passat a Barcelona érem com... 500 estudiants per l'Advanced, m'esperava una cosa similar per al Proficiency. Però no. Va resultar que tots els que havíem anat a fer l'examen érem de la mateixa escola. Eren 50 o 60 del First vs 10 del Proficiency. Tots vam fer totes les parts de l'examen a la mateixa aula i al mateix temps (tret del Listening), però com que les parts del First duren menys que les del Proficiency (jo tenia 2h per fer el meu Reading, ells en tenien 1'30h), cosa que jo no sabia, cada vegada que s'aixecaven feien molt de soroll i era força emprenyador. Punt negatiu per l'organització...

Tot això que he explicat fins ara és PALLA. Ara ve el moment interessant del dia...

Vam acabar la part del Use of English (Gramàtica) a les 3'30, i fins les 4'45 no teníem l'última part, el Listening, així que tots els companys de classe vam anar a un bar portuguès que hi ha davant del centre on fèiem l'examen. El bar és el típic local de barri, amb pòsters i frases en portuguès que possiblement et podries trobar en qualsevol racó de Barcelona. Ni em sentia a Londres ni tenia la sensació que era un dissabte a la tarda. En entrar al bar l'únic client que hi havia era un home que estava menjant verdura (no sé si per dinar o per sopar). Vam anar demanant cafès, aigües, etc., i vam seure a les dues taules que hi havia al costat de la de l'home. Al cap d'una estona apareix una dona molt semblant a l'Amy Whinehouse que havia sortit d'una sala amb un billar, demanant a la barra. "Mira, una que es pensa que és l'Amy Whinehouse"... aquests anglesos, que es pensen que és Carnaval cada dia...", vaig pensar. I la Natàlia, una noia de Barcelona que seia al meu costat va començar a dir dissimuladament: "Mireu qui hi ha a la barra, mireu qui hi ha a la barra". I jo: "Però vols dir que és ella?" "Que sí, que sí, n'estic segura". Confirmat: La mateixa Amy Whinehouse que apareix a les revistes tirada pel terra i muntant mil números estava en un bar portuguès de Camden Town. FLI-PA. La veritat és que vestia com apareix a les revistes: la ratlla dels ulls ultra gruixuda, els llavis vermells, els cabells negres i amb moooolt de volum. Després que l'Amy tornés a la sala de billar, el Paulo, un company de classe i fan de l'Amy Whinouse, li va preguntar a la mestressa del bar si seria possible fer-nos una foto amb ella. La mestressa va posar cara de nerviosa, va dir que No, no i no i ens va senyalar l'home misteriós que quan vam arribar menjava un plat de verdura: era el guardaespatlles. L'home, va ser rotund i va dir que de cap manera ens podíem fer una foto amb ella. 

Decepcionats però emocionats per l'aventura que acabàvem de viure, vam tornar a fer l'última part de l'examen. En arribar, li vam dir a l'encarregat de l'examen, que portava tot el dia amb nosaltres, "Saps a qui ens acabem de trobar al bar portuguès de davant del centre?" "No, qui?" "L'Amy Whinehouse!" "Ah si? Doncs li podríem dir que vingués a fer l'examen, a veure si aprèn a parlar anglès...".

En acabar l'examen, mentre sortíem del centre, l'Amy va tornar a passar per davant nostre. I en Paulo, li va dir: "Amy, ens podem fer una foto amb tu?" I ella, amb una veu de drogada: "No, estic amb el meu marit". I en Paulo: "Va, que demà marxem del país". L'Amy es va quedar mirant l'edifici d'on sortíem i va dir: "No sones gaire irlandès, tu...". I aquestes van ser les últimes paraules que ens va deixar anar l'Amy un dissabte de març per un Camden solitari i mort.

Hòstia, no sabia que l'Amy Whinehouse era anglesa, des de sempre m'havia pensat que era nord-americana. Però més tard, fonts fiables em van dir que és de Hackney (un barri que hi ha una mica més amunt d'on visc jo). Per què Sants no té famosos GUAIS? I no, l'Àngel Llàcer no compta, no és de Sants.

Happy B-Day Mama i tieta Caterina! :)

Tal dia com avui fa uns quants anys van néixer a Menorca dues bessones: la Fina i la Caterina, la mama i la tieta.

Avui es fan grans i des de la distància, els desitjo de tot cor que passin un feliç dia!

Pastís de Patchwork! Mmmmh!

Mama, encara que no em connecti tant a l'skype (l'ordinador es va fent gran i es col·lapsa cada vegada que intento parlar amb tu per l'skype i em poso nerviosa i aleshores em vénen ganes de tirar-lo per la finestra i... en fi) penso en vosaltres cada dia: i què deuen fer ara els papes? Deuen ser al Desig fent un cafè amb la mestressa que els explica les novetats de TV3 perquè el seu fill hi està ficat? O deuen ser a casa els avis menjant les delícies de l'àvia i el tortell que l'avi ha anat a comprar a la pastisseria de la Plaça de la Concòrdia? Ah no, ja ho sé... la mama està de cutxipanda amb les amigotes i el papa està sol a casa veient Fringe, segur que ho he encertat! :)

Des de Londres i amb amor, espero que passis un feliç dia i que sàpigues que la teva filla -que cada dia pensa en tu- encara hi pensarà més avui. Us trobo molt a faltar i cada dia dono gràcies per tenir uns pares que m'han deixat viure aquesta aventura que estic vivint. Moltes gràcies, us estimo molt!

Tieta! No m'oblido pas de tu :)
Em fa molta il·lusió quan em truques a Londres i m'expliques com van les coses per Menorca.
Ja saps que part de la meva vida està a Menorca, és un lloc que sempre portaré amb mi. Aquí a Londres també vaig fent anunci de l'illa: sempre que em pregunten pel nom "La meva mare és de Menorca, la meva tieta viu allà", estic molt orgullosa de les meves arrels!

Espero que passis un dia fantàstic i que sàpigues que des de Londres pensaré molt en tu. Molts petons i records a ses cusses!

Les bessones Riera (aconseguiran sortir a algun capítol de La Riera?)

Final del primer capítol: Bon Nadal & Merry Xmas i coses típiques de Nadal

Aquesta entrada és com un paquet per regalar. Penses en Nadal, en el dia de Nadal. De què l'ompliries?

Nadal són galets, és sopa, són torrons, és escudella, són regals, és el caga tió, és gall d'indi, són neules, són versets de Nadal i és família. Però el Nadal també és All I want for Christmas is you, és Pesadilla Antes de Navidad, és Nadal a 3 bandes, Solo en casa, anuncis que enamoren com aquest, anuncis originals com aquest i Eduardo Manostijeras. Com cada Nadal, ja sigui a Barcelona o a Londres, l'Edward sempre és amb mi: ara mateix sóc a la cuina del pis veient Eduardo Manostijeras per no sé quin canal... per això el tinc penjat a l'habitació de casa.

Aquest any les meves vacances de Nadal seran totalment diferents de la resta que he tingut: Barcelona serà com una ciutat nova per mi, cada detall de la ciutat serà especial per mi, guardaré cada olor de casa meva i retindré a la memòria cada racó del meu carrer. Perquè això és una mica com un malson del qual (em sap greu papa, l'altre relatiu no quedava bé) no et pots despertar. Estic bé a Londres, no m'entengueu malament, però és com si m'hagués quedat atrapada en aquesta illa i no en pogués sortir, mai no saps quan et poden passar aquestes coses, així que ara quan torni a Barcelona, per mi serà com un lloc nou. Aquests últims dies he somiat tantes vegades que caminava pel carrer, que passejava per Sants, que em sembla impossible que d'aquí unes hores agafi un taxi cap a Heathrow per volar cap a Barcelona (creuem els dits!).

Avui (esperem, sempre parlo des de la incertesa perquè en aquesta ciutat mai no saps com sortiran les coses) es tanca el primer capítol de la meva vida a Londres. Evidentment NO PENSO FER un repàs del primer capítol de l'Aina a Londres en aquest blog, hi ha tantes coses, tants sentiments, tantes experiències... impossible condensar-ho tot en una entrada de blog. Han estat uns mesos molt intensos i no em penedeixo de res, és més, estic orgullosa i satisfeta d'haver decidit fer aquest pas: he conegut moltíssima gent a qui agraeixo la seva ajuda i el seu suport perquè mai, mai no m'he sentit sola a Londres. Des de la primera setmana que sabia que estava sola a Londres i que només jo era responsable del que em passava i del que feia, que ningú no tenia cura de mi, però al mateix temps, també sabia que tenia gent amb qui parlar i amb qui anar si necessitava veure o parlar amb algú. Realment quan marxes fora les fronteres, les idees polítiques i els enfrontaments d'altra mena desapareixen. Que m'he relacionat molt amb espanyols? I què? Què importa d'on sigui la gent? D'acord, he vingut aquí per aprendre anglès, però la primera cosa que s'aprèn en arribar aquí és que és MOLT DIFÍCIL conèixer gent anglesa i jo crec que he estat prou afortunada que la meva companya de pis sigui de Gal·les. 

Definitivament, però, he tingut molta sort amb els meus companys de pis, sobretot amb el Borja i el Tam. Són com els meus germans grans: em protegeixen dels nois (jajaja), em cuiden, (de vegades em fan el sopar :P), em diuen les coses tal com són (they are hard with me!)... Els trobaré molt a faltar aquests dies. Vaig venir a viure a Stepney Green a principis de Novembre però ens han passat tantes coses a tots tres en tan poc temps... 

Sopar de Nadal el 24 a la nit. Menú: Gall d'indi amb poma! Boníiiiiiiissim! :)

Des d'aquí també vull agrair als meus pares tot el suport i la paciència que han tingut des de Barcelona, no deu haver estat fàcil viure l'experiència de tenir la filla lluny "deixada de la mà de Déu", però HE SOBREVISCUT! (I amb èxit, crec jo).

Des d'aquí desitjo a tots els que em llegiu, a tota la meva família i als meus amics que passeu unes Bones Festes i un Feliç 2011!

Tal com diuen al final de Hook, "Ha estat un joc molt divertit", que continuarà al gener!

To be continued...

P.D: Ara que hi penso, és el final del primer capítol de la meva vida a Londres, però això no vol dir que tingui un final! És com La història interminable...

Feliç vigília de Nadal senyors d'Iberia, British Airways i Heathrow.

Ja som 24 de desembre, tot i que al meu barri (Whitechapel) ningú no ho diria, no hi ha ni llums de  Nadal, ni nadales, ni pare Noëls repartint caramels pel carrer. Però és igual, avui al matí el Sainsbury's anava carregat de cançons ensucrades i alegres i "let it snow, all I want for Christmas, last Christmas I gave you my heart...".

I mentre el món gira i els senyors d'Iberia, British Airways i Heathrow aquesta nit soparan gall d'indi amb les seves famílies i riuran i s'emborratxaran i faran el ridícul davant de la sogra, molta gent (jo mateixa, per exemple) es quedarà sense veure la seva, de família, per culpa de la incompetència dels de Heathrow, bàsicament. Pobres d'ells que després s'atreveixin a dir que són "el millor aeroport d'Europa"! Ho serà per la cua, sinó de què.

La història, més enllà dels telenotícies, va anar així:

El cap de setmana del 18-19 de desembre, va nevar molt fort a Londres. Els aeroports més afectats van ser els de Heathrow i Gatwick. "Oh! No tenim descongelant! Mare meva, és que mira que és estrany que nevi a Londres AL DESEMBRE, on sempre fa una xafogor i un sol...". I això no només va passar als aeroports, sinó també als trens, a l'Eurostar... El fet és que si observem d'altres països del món com Canadà, allà nevi o faci fred, els avions surten igualment.

Dilluns 20 de desembre, jo encara tenia l'esperança que el meu vol sortiria a l'hora prevista, a les 19.15. Al web d'AENA deia que el vol estava cancel·lat, però al web d'IBERIA, deia que tot anava bé... així que em vaig acomiadar de tothom, vaig anar cap a Heathrow amb el metro, arribo a l'aeroport i fora de la terminal 3, hi havia un munt de gent fent cua per entrar a les diverses portes: A, B, C, D, E, F... cada porta tenia una mitjana de 50 persones fent cua. Em vaig posar a la cua de la C (no sé per què, però em sonava que em tocava allà) i quan em va tocar el torn, un home em va dir que com que el meu vol estava cancel·lat, que fes mitja cua i que truqués a la meva aerolínia. Però els meus mòbils (anglès i espanyol), no em deixaven trucar al 902 d'IBERIA. Em vaig començar a posar nerviosa i a desesperar-me i vaig tornar a fer cua. Aquest cop, em va tocar una noia i li vaig cardar bronca:

 -No pots passar a dins, truca a la teva aerolínia.

-No puc trucar, no em deixa trucar, el mòbil.

-Ah, no sé, però no et puc deixar passar.

-I què representa que he de fer, ara?

-Vés cap a casa.

-A casa? Jo perquè en tinc, però i si no en tingués, què?

-Hauries de reclamar-li a la teva aerolínia.

-Si no em deixes passar no puc fer-ho perquè no puc parlar amb ells pel mòbil.

-Em sap greu, no et puc deixar passar.

Fuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuck!

Vaig fer mitja volta i vaig tornar cap a casa. Què havia de fer? Quedar-me fora de la terminal passant fred? Mirava al meu voltant i veia un munt de gent plorant, però la gran majoria anaven amb la parella o amb la família i jo estava allà més sola que la una, així que vaig decidir tornar a casa on com a mínim estaria amb els meus companys de pis.

Aquí teniu un resum que vaig veure per les notícies el dia següent perquè us feu una idea del caos que es va muntar a Londres...

A l'arribar a casa va resultar que no teníem ni calefacció, ni aigua calenta ni llum a les habitacions (però sí que teníem electricitat), però aquest tema ja l'hem resolt.

Gràcies a la meva mare que va trucar a Iberia el mateix 20 de desembre tinc un vol pel 26 de desembre. El que està clar, però, és que quan torni a Barcelona els penso muntar el pollo de la vida i penso fer que em tornin els diners del taxi que m'hauré de gastar el 25 per anar a l'aeroport. Perquè senyors d'IBERIA-BRITISH AIRWAYS i HEATHROW: EL 25 DE DESEMBRE EL TRANSPORT PÚBLIC NO FUNCIONA A LONDRES, i EL 26, COMENÇA A LES 8 DEL MATÍ. Així que ja veurem què faig demà... em sembla que aniré a agafar el Heathrow Express a les 7 de la tarda i m'esperaré unes quantes-bastantes hores a Heathrow. Ja em compraré algun totxo de llibre per passar l'estona (perquè recordem que una nit vaig perdre l'iPod, però va ser culpa meva i només meva), i els tres llibres que em vaig emportar de Barcelona ja me'ls vaig polir fa dies...

Durant aquests dies he parlat amb els d'IBERIA i Cheapandgo (el web des d'on vaig reservar els bitllets), i els d'IBERIA se'm van treure de sobre dient que les despeses extres com l'allotjament i els taxis, anaven a càrrec de British Airways.

Aquesta desafortunada experiència farà que quan torni a Barcelona valori cent vegades més la família, els amics, els dinars familiars... i aprofitaré cada segon i cada racó de Barcelona com mai abans.

Em sap greu, avui no tinc gaire temps: en Borja, en Tam i jo ara anem a casa d'un amic d'en Borja, a All Saints, a celebrar la vigília de Nadal. No sé què hagués fet sense ells, la veritat, els dec moltíssim.

Demà ja acabaré de retocar l'entrada, però de moment m'agradaria desitjar Bon Nadal a la meva mare, al meu pare, als meus avis, a la resta de la meva família i a tots els amics que m'heu fet costat durant tot aquest temps i des de sempre :)

Espero que passeu una molt bona nit i que guardeu forces i energies per quan vingui el 26!

Neu, Nadal i un dinosaure.

Es veu que ja és Nadal.

Es veu que ja és desembre a tot el  món. Es veu que ja és desembre a Londres. Sí, m'ho ha dit el calendari de Gossip Girl que tinc penjat a l'habitació (sí, papa, ja sé que ara passaràs molta vergonya perquè tothom sabrà que tinc un calendari de Gossip Girl), m'ho han dit ELS llums (que no LES llums) de Nadal d'Oxford Street i els aparadors de Selfridges, l'arbre de Nadal de Covent Garden, el ren que parla de Wonderland a Hyde Park i la neu que es va deixar veure fa uns dies i que va fer la murga a mig país.

Aparador de Selfridges. Estranys aquests anglesos, eh?

DETALL d'un aparador de Selfridges. El circ del Nadal?

Es veu que ja és Nadal a Londres, i que les temperatures oscil·len entre els -3ºC i els 5ºC . També es veu que fa fred, però això ja no us puc confirmar si només és cosa meva o és una cosa general, perquè ahir a la nit, mentre esperava el segon autobús nocturn 25 a Aldgate East que em deixa davant de casa —el primer no el vaig poder agafar perquè anava a rebentar, però després que marxés em vaig jurar que al següent pujaria sí o sí pels meus ovaris perquè no volia morir-me congelada— se'm van asseure al costat un grup de joves, i les noies anaven amb un vestit (fins aquí tot normal) però sense mitges. SENSE MITGES! No sé de què em sorprenc. Sóc a Anglaterra. En fi.

Sóc a Londres, on la frase: l'altre dia vaig sopar amb l'esquelet d'un dinosaure té sentit. Sí senyors. Dijous passat (2 de desembre) estava molt il·lusionada perquè em tocava treballar al Museu d'Història Natural, a South Kensington. Tothom em deia que era molt guai treballar en un museu i que la feina que em tocaria fer SOLIA ser fàcil... i uns collons.

Arribo allà a l'hora, conec una noia de Madrid, fins aquí tot correcte —el tema socialització el porto molt bé, fins i tot diríem que massa per ser l'Aina—, entrem, ens donen una camisa, vaig al lavabo, m'intento posar la camisa... mmmh, per què no té botons la camisa? Sóc tan gafe que m'han donat l'única camisa que no té botons? No! Resulta que els botons van a part i te'ls has d'anar posant un per un, doncs vinga, 10 botonets. Ens anem asseient en unes taules en grups de 5-6 persones i ens posem a plegar tovallons (apassionant), ens socialitzem, parlem... Arriben els "jefes" —ho sento, no vull dir "caps"— i deixen anar la bomba: "Avui a la nit hi ha un sopar de gala on es farà una entrega de premis de "nosequè" d'Ecologia. Vosaltres servireu el sopar. Ah, per cert, el primer plat és sopa". Toooooooooooooooooooooooooooooma ya! Començo a processar: sopar de gala, sopa... fuck!

Ens dirigim cap a la sala principal del museu on hi ha el famós esquelet de dinousare (un dia que estigui amb molt d'humor tornaré al museu per visitar-lo amb calma) i on es farà el sopar i on tot just s'estan muntant les taules. No sé per què, m'agafen a mi i a uns quants més per servir canapès. "Ah, que fàcil, no? Agafes la safata i vas passejant per allà amb els canapès...". Mec. Incorrecte.

Escena: Dona encarregada dels canapès assenyala l'Aina i assenyala una safata. What is that? Aina: "salmon with orange salsa". Dona: "No. ajladhakdauda aoijdashjrke lajsd smoked salmon with orange salsa. What is that?". Aina: "Intentaré-reproduir-el-que-acabes-de-dir-salmon-with-orange-salsa". La dona somriu satisfeta perquè m'he après de memòria el nom del canapè i està convençuda que si algú em pregunta què és ho diré perfectament i em deixa marxar amb els canapès a la zona dels ocells, que és la meva. Quan la gent se m'acosta, SI em pregunten (perquè si no em pregunten, només els somric), què els hi dic que són els canapès? "Salmon with orange salsa".

Per cert, em va anar molt bé que mentre servia els canapès, em posessin Getting over you de David Guetta i I got a feeling dels Black Eyed Pies. Estaven fent proves de so, però jo els ho vaig agrair igual.

Després dels canapès arriba l'hora del sopar. Som unes 40 persones més o menys, dividides en 7 equips de 5. Cada equip té un team leader. Jo estava al primer equip, i anava darrere de la team leader. Clar que sí, com ha de ser, no tinc ni idea del que he de fer i sóc la segona a sortir en escena. De puta mare. Jo segueixo les directrius que m'han donat: agafa els plats i follow the leader. Jo agafo els plats de sopa —un barret de mexicà al revés— i segueixo al líder. No us explicaré la presentació dels meus plats perquè ja us podeu imaginar que no era la mateixa que quan agafava els plats, oi? El patró sempre era el mateix: seguíem el team leader, rodejàvem la taula (que solien ser de 10 persones) que ens tocava, ens posàvem davant d'un comensal i quan el team leader feia un senyal, servíem el primer plat. Corríem una posició cap a la dreta i servíem l'altre plat. Així durant 5 vegades amb la sopa, 5 vegades amb la carn i 5 vegades amb les postres. El problema era que les últimes taules estaven més lluny que les primeres i el caminet que havies de fer amb els plats eren més llargs.

Encara que sembli mentida, mai no m'havia passat mai el que em passa amb aquesta feina o el que em va passar dijous. Quan anava a la universitat, moltes vegades pensava: "Suspendré aquest examen, no acabaré aquest treball", però sabia que si el suspenia o no acabava el treball era per culpa de la meva mandra i la meva falta de previsió, i per haver perdut el temps en coses inútils. Crec que mai no vaig pensar: "Suspendré aquest examen perquè no en sé", perquè sabia que tard o d'hora ho podria aprendre. Dijous, juro que vaig pensar que no aconseguiria portar els plats sense que en passés alguna. Havia de portar 5 vegades la sopa, 5 vegades la carn (amb una salsa que anava corrents pel plat) i 5 vegades les postres! Tot això per una sala plena de gent, plena d'altres cambrers portant plats, fent mil voltes per arribar a la taula, fent equilibris entre les cadires, les taules i la gent. Juro que vaig pensar que no ho aconseguiria, que se'm cauria el plat allà al mig i que em cridarien l'atenció i que se'm cauria la cara de vergonya. Però vaig sobreviure PELS PÈLS. No vaig superar la prova amb un excel·lent, perquè els últims plats els vaig portar fent trampes, recolzava el meu braç dret sobre el meu braç esquerre, i això en principi no s'ha de fer, però els meus braços no podien més, les mans em tremolaven. Recordo que amb la carn, a l'última taula, a una dona li vaig deixar anar el plat com un sac de patates. No li va passar res ni al plat ni a la dona, no us espanteu, però li vaig demanar perdó i ella molt amablement em va dir que no patís i que devia pesar molt el plat. "No ho sap vostè prou", vaig pensar.

En acabar el servei, em vaig quedar taaaaaaaaaaan descansada, que m'era igual que fossin les 22.30 i no haver menjat res. M'era igual que hi hagués neu pel carrer, m'era igual que l'entrada del metro del costat del museu fos tancada i que haguéssim de caminar 10 minuts fins l'altre entrada, m'era completament igual. Veus? Això és una cosa que també he après. Que has de moure't i tens la parada de metro de davant de casa tancada per obres? No passa res, busca't la vida i agafa el bus, no t'estressis. Que arribes a casa després d'aquest servei al Museu d'Història Natural i NO HI HA ELECTRICITAT PER QUÈ S'HA DE CARREGAR? FUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUCK! Estressa't. Perquè no hi ha ni aigua calenta, ni internet, ni cuina, ni llum, ni res. Ni ningú. Perquè no hi havia ningú. Sort que de seguida va arribar en Tam i vam anar a carregar l'electricitat. 

A part d'això, m'encanta la vida interior de casa meva (bé, avui no gaire, suposo que els diumenges toca reflexionar sobre el cap de setmana i per això tots s'han tancat a la seva cova... jo he tret el cap per dir: hola-m'estic-avorrint, però ja eren les 23.00 i és clar, no ha fet gaire efecte...), les festes amb els d'East India, els cafès amb l'Anna i que la Patri es quedi a Londres fins al juny.

Evidentment no m'agrada que tanquin la meva estació de metro i part de la línia (la District Line) durant el cap de setmana, que no rentin els plats i les cassoles que utilitzen i que la gent marxi a casa per Nadal i després no tornin a pujar a Londres :( 

I... què té Londres que no tingui Barcelona?

• Calendaris d'advent per a gats.
• Restaurants oberts a les 3, quan els clubs i pubs tanquen. 
• L'home del saxo de Piccadilly. El primer dia fa gràcia i penses "Que guai! Quina gràcia! Toca la cançó de "Hotel Room Service" de Pitbull i la de Pjanoo" (Te'n recordes, Lew? Del dia que vam anar a Shôko? Doncs aquest home també toca aquella cançó), i graves vídeos i et quedes una estona ballant al ritme de la música. La setmana següent, l'home segueix allà, i l'altra, i l'altra... i ja no fa gràcia.
• Pubs de barri d'on en surts amb 3 rímmels i 2 pintallavis (érem tres noies), tot per £10. 

Però definitivament...

Anar passejant pel costat del riu Tàmesi a la zona de Waterloo amb l'Anna i que algú et toqui l'espatlla pel darrere i que tu t'esperis algun conegut que t'ha vist i que et trobis un perfecte desconegut que et diu: "I was wondering if I could invite you to a coffe some time because I think you have a beautiful smile". (Anna, encara estic esperant que em digui QUÈ venia, exactament, perquè encara no em crec el que ha passat... encara que diguis que no, aquell home em volia vendre alguna cosa...).

Això... això amics meus, només passa a Londres.

"Descontrol, mais i rialles" i primer dia de feina

(Pistu: títol de la cançó de l'entrada del blog? És moooolt fàcil, no em decebis!)
Nens i neneeees: què és el que no s'ha de fer mai el dia abans de començar una feina? 

Molt béeee! Deu punts! Anar de festa! Doncs l'Aina està suspesa!

Sí senyors, tinc feina. Em vaig apuntar a una agència que et dóna feina temporal en esdeveniments fent de cambrera, servint el cafè, ajudant a organitzar i desparar taules, etc. Els torns solen ser de 8 a 10 hores i no passen ràpid, us ho asseguro, tota l'estona estàs de peu i no tens descansos de vegades, però coneixes un munt de gent i gairebé tothom és molt simpàtic, comprensiu i sempre estan disposats a donar-te un cop de mà. Però comencem pel principi.

Des de feia dies que amb els del pis dèiem de sortir de festa el dimarts perquè a la majoria de gent ens anava bé (bàsicament perquè la meva companya treballa les nits de dimecres-dissabte). I precisament els de l'agència em van trucar el dimarts per saber si volia treballar el dimecres. Òbviament els vaig dir que sí, però també volia sortir de festa amb els del pis. Dimarts no va ser un dia precisament "fàcil": mentre em dutxava a les 6 de la tarda es va acabar l'electricitat, vaig haver de trucar la meva companya que estava de camí cap a casa i esperar-me un quart d'hora fins que va venir, va anar a carregar l'electricitat, em vaig continuar dutxant, però aleshores va resultar que no funcionaven els endolls  (i no em podia assecar els cabells) i vam haver d'esperar que vingués un altre company de pis que va prèmer una palanqueta de la caixa de l'electricitat i ja va funcionar tot. I s'anava fent tard, i a les 8 havíem quedat per sortir.

Ara utilitzarem una estratègia narrativa que consisteix en l'el·lipsi, que es tracta d'obviar una part de la història sense explicar-ne els detalls, entesos? I ja som al matí següent :) Tres persones que vam dormir al pis (inclosa jo) havíem d'entrar a treballar al mateix lloc a les 7.30, a les 10.30 i a les 12. (Va, quin torn us penseu que em tocava a mi? Molt bé, el de les 12). La persona de les 7.30 hi va anar a les 10.30, així que feu-vos una idea de l'estat dels del pis. Sí, sí, al final gairebé tots els del pis acabarem treballant a la mateixa agència... Jo vaig sortir de casa havent menjat mig bol de cereals amb llet cremant del microones, em vaig plantar a les 12 a Kings Place i tenia per endavant ni més ni menys que 10 hores de feina. Mare meva, els meus pensaments eren: "Aina, no ho aconseguiràs, no has menjat res, et marejaràs, et desmaiaràs, però no pots fer-los aquest paper el primer dia, hi ha gent que porta aquí des de les 7.30 del matí! I avui és el teu primer dia i només portes una hora, quina vergonya...". La feina no és difícil, vaig haver de servir menjar en un bufet, recollir plats, gots, preparar gerres i gots d'aigua, recollir plats, gots, anar a buscar coberts... aquestes van ser les meves tasques durant el dimecres, però les primeres tres hores van ser mortals. No havia menjat res des del dinar del dia abans i el bol de cereals amb llet cremant de l'esmorzar... i no hi havia indicis que em donessin dinar... Més tard, però, cap a les 5, l'ambient es va anar relaxant, vaig conèixer uns nois catalans que em van distreure una mica i vaig estar la resta de la tarda amb una noia alemanya i una italiana que també em van acabar de distreure. Al final, te n'adones que tothom està com tu: cansat, desesperat per anar cap a casa, amb la mateixa vida que tu i amb les mateixes ganes de seure que tu. Afortunadament, enlloc de plegar a les 22 com tenia establert, ens van deixar marxar a les 18.45 perquè ja no hi havia res més a fer... Sembla que al final el patiment té recompensa, però només dimecres, la setmana que ve segur que no tinc tanta sort.

Això és Kings Place, un edifici que hi ha a King's Cross on es fan conferències, concerts, exposicions d'art, etc. Dimecres passat em sembla que es feien diverses conferències sobre medicina i aparells mèdics (em sembla, perquè tampoc no t'ho expliquen).

I això és la planta -2, que és on em va tocar treballar el dimecres durant la primera part del torn. A partir de les 4 o així em vaig moure més per la cuina netejant coberts o transportant coses... Aquí al mig hi havia col·locat el servei del bufet lliure, i unes quantes taules altes perquè la gent pogués menjar a peu dret.

Va ser molt estrany, però al mateix temps reconec que després del primer dia ja t'hi acostumes. Va ser molt estrany perquè vaig arribar allà i jo no sabia on eren les coses, no sabia com havia de dur a terme el que em deien: vés a buscar forquilles. On? En un altre lloc m'haguessin dit: "Mira maca, no és el meu problema ON has de buscar les forquilles, busca't la vida", però aquí, t'ho explicaven sense males cares ni res. Kings Place és un lloc on es fan bastants actes i, per tant, la gent ja està acostumada a treballar-hi., ja sap per on moure's, ja sap on ha d'anar si no troba segons què, etc. La setmana que ve hi he de treballar tres dies, i ja no serà com dimecres (bàsicament i sobretot perquè no sortiré de festa la nit abans).

Coming soon...

• Foto conjunta de la gent del pis: ho intentaré, així podreu posar noms a les cares, però també els demanaré permís, potser no els mola que una foto seva vagi rulant per internet.
• Crítica de Harry Potter. HOMEEEE! No pretendreu que JO no faci una crítica de Harry Potter al meu blog, oi? Però serà a partir de la setmana que ve, si tinc temps l'aniré a veure dilluns, perquè al costat de casa tinc el cinema Genesis (heu viiist? és com si visqués a Sants! A Sants tinc el Balañá al costat de casa i aquí tinc el Genesis) i els dilluns crec que costa £4 (i £3 pels estudiants peròoooo... jo no sóc estudiant, quina llàstima!).
• Suggeriments, propostes, són gratament acceptades, ja ho sabeu.
• Jo! I'll come soon! Jajaja ja tinc els bitllets per Nadal: seré a Barcelona del 20 de desembre al 8 de gener. De fet crec que sóc l'única del pis que marxo per Nadal... 

Bona niit!

P.D: RECORDATORI! Recordeu de posar TV3 demà a partir de les 20.20 del vespre. I diumenge també, però no podreu marxar abans... Espero que tots els filòsofs de Catalunya em perdonin per no saber escriure "nietzscheà", però jo em pensava que estava adaptada. Mireu, tot té una explicació: jo havia de ser als estudis de Mediapro a les 13.00, però no vaig començar a gravar fins les 15.00 o així, i els estudis de televisió estan enganxats a la Universitat Pompeu Fabra, així que al matí vaig anar a classe (crec que de 10 a 11) i després vaig estar "practicant" pel concurs amb l'Amàlia amb el llibre d'El Gran Dictat que m'havia comprat ma mare. Fullejant el llibre vaig veure la paraula xauarma, que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) l'ha adaptada (però el DIEC no, eh?). Aleshores, mentre feia el programa em surt la paraula "nietzscheà", que ja sabia que es referia a Nietzsche... i vaig pensar: PARAULA TRAMPA, ESTÀ ADAPTADA, SEGUR! No vaig pensar que venint d'un nom propi no l'haurien adaptat i meeeeec! Malament. Anyway, ja ho veureu, però jo us aviso amb antel·lació perquè em va fer mooooolta ràbia aquesta cagada.

Un mes a Londres!

Primer mes a Londres... SUPERAT!

Avui fa tot just un mes que vaig arribar a Londres. Encara no tinc feina, però tinc una habitació en un pis compartit amb uns companys molt simpàtics i he conegut bastanta gent des que sóc aquí. Així que tampoc no es pot dir que hagi perdut el temps durant aquest mes. I tenint en compte que vaig arribar sense agències ni intermediaris ni res, estic molt contenta de tot el que he aconseguit fins ara. Li estic començant a agafar el truc a les coses: els autobusos, el metro, els supermercats (quins són els més barats, els més cars...), les botigues, les zones, l'anglès,  les expressions, etc...

Second accommodation: Stepney Green. 

D'oest a est.

Sí senyors, talment com una variació del títol original de la famosa pel·lícula de Hitchock North by Northwest —traduïda al castellà per Con la muerte en los talones—, m'he traslladat de l'oest a l'est de Londres. De Chiswick a Stepney Green. Unes setmanes abans de traslladar-m'hi vaig visitar la zona durant uns quants dies i la veritat és que me'n vaig endur una mala impressió, però ara que sóc aquí ho veig diferent: tinc dos autobusos davant de casa, un que funciona les 24 hores, una parada de metro també davant, tinc tres súpers a menys de 10 minuts, botigues obertes fins tard, un cine al costat de casa, una universitat —que no em serveix per res, però hi és—, no em puc queixar, no?

Pel que fa als companys de pis, em recorda molt a la pel·lícula L'auberge espagnol, traduïda al castellà per Una casa de locos. Ah, i ja que hi som, per tots aquells que pensin que els traductors de pel·lícules al castellà són uns ineptes, us he de dir que aquesta pel·lícula, NO ES POT TRADUIR PER: El albergue español. L'auberge espagnol és una expressió francesa que es refereix a una casa amb gent diferent on cadascú hi posa de la seva part, una casa caòtica, diríem. N'estic cansada que la gent critiqui les traduccions de les pel·lícules en castellà; hi ha algunes traduccions que senzillament no tenen explicació, estan mal fetes i punt, però n'hi ha d'altres que darrere tenen una explicació, un sentit, i em fa ràbia que la gent critiqui sense molestar-se en buscar PER QUÈ deuen haver traduït la pel·li d'aquella manera.

Tornant al pis on visc: està situat dalt d'un restaurant de menjar ràpid (kebab, fish&chips, hamburgueses, etc...) i té dos pisos. Quan entres del carrer s'han de pujar unes escales fins al primer pis on hi ha la cuina, el bany i dues habitacions, la meva i la d'una noia gal·lesa. Si puges més amunt, hi ha tres habitacions més on hi viuen un espanyol, un israelià i un japonès. I més amunt, es veu que hi ha un terrat, però encara no l'he vist jo. La cuina és el nostre punt de trobada (òbviament, no serà el bany...), i hi tenim una televisió i una mini barra amb cadires. També tenim un projector de cine, que és d'un dels companys, uns altaveus... m'agrada, m'agrada la casa on visc. Quan tingui fotos, ja les penjaré.

Per cert, agraeixo a tota la gent que em deixa comentaris, m'alegren els dies. Em recomforta saber que hi ha gent que em llegeix! :)