Final del primer capítol: Bon Nadal & Merry Xmas i coses típiques de Nadal

Aquesta entrada és com un paquet per regalar. Penses en Nadal, en el dia de Nadal. De què l'ompliries?

Nadal són galets, és sopa, són torrons, és escudella, són regals, és el caga tió, és gall d'indi, són neules, són versets de Nadal i és família. Però el Nadal també és All I want for Christmas is you, és Pesadilla Antes de Navidad, és Nadal a 3 bandes, Solo en casa, anuncis que enamoren com aquest, anuncis originals com aquest i Eduardo Manostijeras. Com cada Nadal, ja sigui a Barcelona o a Londres, l'Edward sempre és amb mi: ara mateix sóc a la cuina del pis veient Eduardo Manostijeras per no sé quin canal... per això el tinc penjat a l'habitació de casa.

Aquest any les meves vacances de Nadal seran totalment diferents de la resta que he tingut: Barcelona serà com una ciutat nova per mi, cada detall de la ciutat serà especial per mi, guardaré cada olor de casa meva i retindré a la memòria cada racó del meu carrer. Perquè això és una mica com un malson del qual (em sap greu papa, l'altre relatiu no quedava bé) no et pots despertar. Estic bé a Londres, no m'entengueu malament, però és com si m'hagués quedat atrapada en aquesta illa i no en pogués sortir, mai no saps quan et poden passar aquestes coses, així que ara quan torni a Barcelona, per mi serà com un lloc nou. Aquests últims dies he somiat tantes vegades que caminava pel carrer, que passejava per Sants, que em sembla impossible que d'aquí unes hores agafi un taxi cap a Heathrow per volar cap a Barcelona (creuem els dits!).

Avui (esperem, sempre parlo des de la incertesa perquè en aquesta ciutat mai no saps com sortiran les coses) es tanca el primer capítol de la meva vida a Londres. Evidentment NO PENSO FER un repàs del primer capítol de l'Aina a Londres en aquest blog, hi ha tantes coses, tants sentiments, tantes experiències... impossible condensar-ho tot en una entrada de blog. Han estat uns mesos molt intensos i no em penedeixo de res, és més, estic orgullosa i satisfeta d'haver decidit fer aquest pas: he conegut moltíssima gent a qui agraeixo la seva ajuda i el seu suport perquè mai, mai no m'he sentit sola a Londres. Des de la primera setmana que sabia que estava sola a Londres i que només jo era responsable del que em passava i del que feia, que ningú no tenia cura de mi, però al mateix temps, també sabia que tenia gent amb qui parlar i amb qui anar si necessitava veure o parlar amb algú. Realment quan marxes fora les fronteres, les idees polítiques i els enfrontaments d'altra mena desapareixen. Que m'he relacionat molt amb espanyols? I què? Què importa d'on sigui la gent? D'acord, he vingut aquí per aprendre anglès, però la primera cosa que s'aprèn en arribar aquí és que és MOLT DIFÍCIL conèixer gent anglesa i jo crec que he estat prou afortunada que la meva companya de pis sigui de Gal·les. 

Definitivament, però, he tingut molta sort amb els meus companys de pis, sobretot amb el Borja i el Tam. Són com els meus germans grans: em protegeixen dels nois (jajaja), em cuiden, (de vegades em fan el sopar :P), em diuen les coses tal com són (they are hard with me!)... Els trobaré molt a faltar aquests dies. Vaig venir a viure a Stepney Green a principis de Novembre però ens han passat tantes coses a tots tres en tan poc temps... 

Sopar de Nadal el 24 a la nit. Menú: Gall d'indi amb poma! Boníiiiiiiissim! :)

Des d'aquí també vull agrair als meus pares tot el suport i la paciència que han tingut des de Barcelona, no deu haver estat fàcil viure l'experiència de tenir la filla lluny "deixada de la mà de Déu", però HE SOBREVISCUT! (I amb èxit, crec jo).

Des d'aquí desitjo a tots els que em llegiu, a tota la meva família i als meus amics que passeu unes Bones Festes i un Feliç 2011!

Tal com diuen al final de Hook, "Ha estat un joc molt divertit", que continuarà al gener!

To be continued...

P.D: Ara que hi penso, és el final del primer capítol de la meva vida a Londres, però això no vol dir que tingui un final! És com La història interminable...

Feliç vigília de Nadal senyors d'Iberia, British Airways i Heathrow.

Ja som 24 de desembre, tot i que al meu barri (Whitechapel) ningú no ho diria, no hi ha ni llums de  Nadal, ni nadales, ni pare Noëls repartint caramels pel carrer. Però és igual, avui al matí el Sainsbury's anava carregat de cançons ensucrades i alegres i "let it snow, all I want for Christmas, last Christmas I gave you my heart...".

I mentre el món gira i els senyors d'Iberia, British Airways i Heathrow aquesta nit soparan gall d'indi amb les seves famílies i riuran i s'emborratxaran i faran el ridícul davant de la sogra, molta gent (jo mateixa, per exemple) es quedarà sense veure la seva, de família, per culpa de la incompetència dels de Heathrow, bàsicament. Pobres d'ells que després s'atreveixin a dir que són "el millor aeroport d'Europa"! Ho serà per la cua, sinó de què.

La història, més enllà dels telenotícies, va anar així:

El cap de setmana del 18-19 de desembre, va nevar molt fort a Londres. Els aeroports més afectats van ser els de Heathrow i Gatwick. "Oh! No tenim descongelant! Mare meva, és que mira que és estrany que nevi a Londres AL DESEMBRE, on sempre fa una xafogor i un sol...". I això no només va passar als aeroports, sinó també als trens, a l'Eurostar... El fet és que si observem d'altres països del món com Canadà, allà nevi o faci fred, els avions surten igualment.

Dilluns 20 de desembre, jo encara tenia l'esperança que el meu vol sortiria a l'hora prevista, a les 19.15. Al web d'AENA deia que el vol estava cancel·lat, però al web d'IBERIA, deia que tot anava bé... així que em vaig acomiadar de tothom, vaig anar cap a Heathrow amb el metro, arribo a l'aeroport i fora de la terminal 3, hi havia un munt de gent fent cua per entrar a les diverses portes: A, B, C, D, E, F... cada porta tenia una mitjana de 50 persones fent cua. Em vaig posar a la cua de la C (no sé per què, però em sonava que em tocava allà) i quan em va tocar el torn, un home em va dir que com que el meu vol estava cancel·lat, que fes mitja cua i que truqués a la meva aerolínia. Però els meus mòbils (anglès i espanyol), no em deixaven trucar al 902 d'IBERIA. Em vaig començar a posar nerviosa i a desesperar-me i vaig tornar a fer cua. Aquest cop, em va tocar una noia i li vaig cardar bronca:

 -No pots passar a dins, truca a la teva aerolínia.

-No puc trucar, no em deixa trucar, el mòbil.

-Ah, no sé, però no et puc deixar passar.

-I què representa que he de fer, ara?

-Vés cap a casa.

-A casa? Jo perquè en tinc, però i si no en tingués, què?

-Hauries de reclamar-li a la teva aerolínia.

-Si no em deixes passar no puc fer-ho perquè no puc parlar amb ells pel mòbil.

-Em sap greu, no et puc deixar passar.

Fuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuck!

Vaig fer mitja volta i vaig tornar cap a casa. Què havia de fer? Quedar-me fora de la terminal passant fred? Mirava al meu voltant i veia un munt de gent plorant, però la gran majoria anaven amb la parella o amb la família i jo estava allà més sola que la una, així que vaig decidir tornar a casa on com a mínim estaria amb els meus companys de pis.

Aquí teniu un resum que vaig veure per les notícies el dia següent perquè us feu una idea del caos que es va muntar a Londres...

A l'arribar a casa va resultar que no teníem ni calefacció, ni aigua calenta ni llum a les habitacions (però sí que teníem electricitat), però aquest tema ja l'hem resolt.

Gràcies a la meva mare que va trucar a Iberia el mateix 20 de desembre tinc un vol pel 26 de desembre. El que està clar, però, és que quan torni a Barcelona els penso muntar el pollo de la vida i penso fer que em tornin els diners del taxi que m'hauré de gastar el 25 per anar a l'aeroport. Perquè senyors d'IBERIA-BRITISH AIRWAYS i HEATHROW: EL 25 DE DESEMBRE EL TRANSPORT PÚBLIC NO FUNCIONA A LONDRES, i EL 26, COMENÇA A LES 8 DEL MATÍ. Així que ja veurem què faig demà... em sembla que aniré a agafar el Heathrow Express a les 7 de la tarda i m'esperaré unes quantes-bastantes hores a Heathrow. Ja em compraré algun totxo de llibre per passar l'estona (perquè recordem que una nit vaig perdre l'iPod, però va ser culpa meva i només meva), i els tres llibres que em vaig emportar de Barcelona ja me'ls vaig polir fa dies...

Durant aquests dies he parlat amb els d'IBERIA i Cheapandgo (el web des d'on vaig reservar els bitllets), i els d'IBERIA se'm van treure de sobre dient que les despeses extres com l'allotjament i els taxis, anaven a càrrec de British Airways.

Aquesta desafortunada experiència farà que quan torni a Barcelona valori cent vegades més la família, els amics, els dinars familiars... i aprofitaré cada segon i cada racó de Barcelona com mai abans.

Em sap greu, avui no tinc gaire temps: en Borja, en Tam i jo ara anem a casa d'un amic d'en Borja, a All Saints, a celebrar la vigília de Nadal. No sé què hagués fet sense ells, la veritat, els dec moltíssim.

Demà ja acabaré de retocar l'entrada, però de moment m'agradaria desitjar Bon Nadal a la meva mare, al meu pare, als meus avis, a la resta de la meva família i a tots els amics que m'heu fet costat durant tot aquest temps i des de sempre :)

Espero que passeu una molt bona nit i que guardeu forces i energies per quan vingui el 26!

Neu, Nadal i un dinosaure.

Es veu que ja és Nadal.

Es veu que ja és desembre a tot el  món. Es veu que ja és desembre a Londres. Sí, m'ho ha dit el calendari de Gossip Girl que tinc penjat a l'habitació (sí, papa, ja sé que ara passaràs molta vergonya perquè tothom sabrà que tinc un calendari de Gossip Girl), m'ho han dit ELS llums (que no LES llums) de Nadal d'Oxford Street i els aparadors de Selfridges, l'arbre de Nadal de Covent Garden, el ren que parla de Wonderland a Hyde Park i la neu que es va deixar veure fa uns dies i que va fer la murga a mig país.

Aparador de Selfridges. Estranys aquests anglesos, eh?

DETALL d'un aparador de Selfridges. El circ del Nadal?

Es veu que ja és Nadal a Londres, i que les temperatures oscil·len entre els -3ºC i els 5ºC . També es veu que fa fred, però això ja no us puc confirmar si només és cosa meva o és una cosa general, perquè ahir a la nit, mentre esperava el segon autobús nocturn 25 a Aldgate East que em deixa davant de casa —el primer no el vaig poder agafar perquè anava a rebentar, però després que marxés em vaig jurar que al següent pujaria sí o sí pels meus ovaris perquè no volia morir-me congelada— se'm van asseure al costat un grup de joves, i les noies anaven amb un vestit (fins aquí tot normal) però sense mitges. SENSE MITGES! No sé de què em sorprenc. Sóc a Anglaterra. En fi.

Sóc a Londres, on la frase: l'altre dia vaig sopar amb l'esquelet d'un dinosaure té sentit. Sí senyors. Dijous passat (2 de desembre) estava molt il·lusionada perquè em tocava treballar al Museu d'Història Natural, a South Kensington. Tothom em deia que era molt guai treballar en un museu i que la feina que em tocaria fer SOLIA ser fàcil... i uns collons.

Arribo allà a l'hora, conec una noia de Madrid, fins aquí tot correcte —el tema socialització el porto molt bé, fins i tot diríem que massa per ser l'Aina—, entrem, ens donen una camisa, vaig al lavabo, m'intento posar la camisa... mmmh, per què no té botons la camisa? Sóc tan gafe que m'han donat l'única camisa que no té botons? No! Resulta que els botons van a part i te'ls has d'anar posant un per un, doncs vinga, 10 botonets. Ens anem asseient en unes taules en grups de 5-6 persones i ens posem a plegar tovallons (apassionant), ens socialitzem, parlem... Arriben els "jefes" —ho sento, no vull dir "caps"— i deixen anar la bomba: "Avui a la nit hi ha un sopar de gala on es farà una entrega de premis de "nosequè" d'Ecologia. Vosaltres servireu el sopar. Ah, per cert, el primer plat és sopa". Toooooooooooooooooooooooooooooma ya! Començo a processar: sopar de gala, sopa... fuck!

Ens dirigim cap a la sala principal del museu on hi ha el famós esquelet de dinousare (un dia que estigui amb molt d'humor tornaré al museu per visitar-lo amb calma) i on es farà el sopar i on tot just s'estan muntant les taules. No sé per què, m'agafen a mi i a uns quants més per servir canapès. "Ah, que fàcil, no? Agafes la safata i vas passejant per allà amb els canapès...". Mec. Incorrecte.

Escena: Dona encarregada dels canapès assenyala l'Aina i assenyala una safata. What is that? Aina: "salmon with orange salsa". Dona: "No. ajladhakdauda aoijdashjrke lajsd smoked salmon with orange salsa. What is that?". Aina: "Intentaré-reproduir-el-que-acabes-de-dir-salmon-with-orange-salsa". La dona somriu satisfeta perquè m'he après de memòria el nom del canapè i està convençuda que si algú em pregunta què és ho diré perfectament i em deixa marxar amb els canapès a la zona dels ocells, que és la meva. Quan la gent se m'acosta, SI em pregunten (perquè si no em pregunten, només els somric), què els hi dic que són els canapès? "Salmon with orange salsa".

Per cert, em va anar molt bé que mentre servia els canapès, em posessin Getting over you de David Guetta i I got a feeling dels Black Eyed Pies. Estaven fent proves de so, però jo els ho vaig agrair igual.

Després dels canapès arriba l'hora del sopar. Som unes 40 persones més o menys, dividides en 7 equips de 5. Cada equip té un team leader. Jo estava al primer equip, i anava darrere de la team leader. Clar que sí, com ha de ser, no tinc ni idea del que he de fer i sóc la segona a sortir en escena. De puta mare. Jo segueixo les directrius que m'han donat: agafa els plats i follow the leader. Jo agafo els plats de sopa —un barret de mexicà al revés— i segueixo al líder. No us explicaré la presentació dels meus plats perquè ja us podeu imaginar que no era la mateixa que quan agafava els plats, oi? El patró sempre era el mateix: seguíem el team leader, rodejàvem la taula (que solien ser de 10 persones) que ens tocava, ens posàvem davant d'un comensal i quan el team leader feia un senyal, servíem el primer plat. Corríem una posició cap a la dreta i servíem l'altre plat. Així durant 5 vegades amb la sopa, 5 vegades amb la carn i 5 vegades amb les postres. El problema era que les últimes taules estaven més lluny que les primeres i el caminet que havies de fer amb els plats eren més llargs.

Encara que sembli mentida, mai no m'havia passat mai el que em passa amb aquesta feina o el que em va passar dijous. Quan anava a la universitat, moltes vegades pensava: "Suspendré aquest examen, no acabaré aquest treball", però sabia que si el suspenia o no acabava el treball era per culpa de la meva mandra i la meva falta de previsió, i per haver perdut el temps en coses inútils. Crec que mai no vaig pensar: "Suspendré aquest examen perquè no en sé", perquè sabia que tard o d'hora ho podria aprendre. Dijous, juro que vaig pensar que no aconseguiria portar els plats sense que en passés alguna. Havia de portar 5 vegades la sopa, 5 vegades la carn (amb una salsa que anava corrents pel plat) i 5 vegades les postres! Tot això per una sala plena de gent, plena d'altres cambrers portant plats, fent mil voltes per arribar a la taula, fent equilibris entre les cadires, les taules i la gent. Juro que vaig pensar que no ho aconseguiria, que se'm cauria el plat allà al mig i que em cridarien l'atenció i que se'm cauria la cara de vergonya. Però vaig sobreviure PELS PÈLS. No vaig superar la prova amb un excel·lent, perquè els últims plats els vaig portar fent trampes, recolzava el meu braç dret sobre el meu braç esquerre, i això en principi no s'ha de fer, però els meus braços no podien més, les mans em tremolaven. Recordo que amb la carn, a l'última taula, a una dona li vaig deixar anar el plat com un sac de patates. No li va passar res ni al plat ni a la dona, no us espanteu, però li vaig demanar perdó i ella molt amablement em va dir que no patís i que devia pesar molt el plat. "No ho sap vostè prou", vaig pensar.

En acabar el servei, em vaig quedar taaaaaaaaaaan descansada, que m'era igual que fossin les 22.30 i no haver menjat res. M'era igual que hi hagués neu pel carrer, m'era igual que l'entrada del metro del costat del museu fos tancada i que haguéssim de caminar 10 minuts fins l'altre entrada, m'era completament igual. Veus? Això és una cosa que també he après. Que has de moure't i tens la parada de metro de davant de casa tancada per obres? No passa res, busca't la vida i agafa el bus, no t'estressis. Que arribes a casa després d'aquest servei al Museu d'Història Natural i NO HI HA ELECTRICITAT PER QUÈ S'HA DE CARREGAR? FUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUCK! Estressa't. Perquè no hi ha ni aigua calenta, ni internet, ni cuina, ni llum, ni res. Ni ningú. Perquè no hi havia ningú. Sort que de seguida va arribar en Tam i vam anar a carregar l'electricitat. 

A part d'això, m'encanta la vida interior de casa meva (bé, avui no gaire, suposo que els diumenges toca reflexionar sobre el cap de setmana i per això tots s'han tancat a la seva cova... jo he tret el cap per dir: hola-m'estic-avorrint, però ja eren les 23.00 i és clar, no ha fet gaire efecte...), les festes amb els d'East India, els cafès amb l'Anna i que la Patri es quedi a Londres fins al juny.

Evidentment no m'agrada que tanquin la meva estació de metro i part de la línia (la District Line) durant el cap de setmana, que no rentin els plats i les cassoles que utilitzen i que la gent marxi a casa per Nadal i després no tornin a pujar a Londres :( 

I... què té Londres que no tingui Barcelona?

• Calendaris d'advent per a gats.
• Restaurants oberts a les 3, quan els clubs i pubs tanquen. 
• L'home del saxo de Piccadilly. El primer dia fa gràcia i penses "Que guai! Quina gràcia! Toca la cançó de "Hotel Room Service" de Pitbull i la de Pjanoo" (Te'n recordes, Lew? Del dia que vam anar a Shôko? Doncs aquest home també toca aquella cançó), i graves vídeos i et quedes una estona ballant al ritme de la música. La setmana següent, l'home segueix allà, i l'altra, i l'altra... i ja no fa gràcia.
• Pubs de barri d'on en surts amb 3 rímmels i 2 pintallavis (érem tres noies), tot per £10. 

Però definitivament...

Anar passejant pel costat del riu Tàmesi a la zona de Waterloo amb l'Anna i que algú et toqui l'espatlla pel darrere i que tu t'esperis algun conegut que t'ha vist i que et trobis un perfecte desconegut que et diu: "I was wondering if I could invite you to a coffe some time because I think you have a beautiful smile". (Anna, encara estic esperant que em digui QUÈ venia, exactament, perquè encara no em crec el que ha passat... encara que diguis que no, aquell home em volia vendre alguna cosa...).

Això... això amics meus, només passa a Londres.