First accommodation: Chiswick

Com és la casa? Té jardí? I l'habitació, com és? És gran? I el gat? Això, això, volem saber com és el gat, com es diu i si esgarrapa!

Comencem pel principi.

A quatre dies per marxar cap a Londres, encara no tenia allotjament. Tenia el vol, però no tenia on dormir. Així que una nit de dissabte vaig començar a buscar de nou allotjament pels primers dies a Londres. La meva inicial era estar-me en un hostal molt barat amb una habitació individual. Això de les "idees inicials", un cop ets aquí, te n'adones que, o canvies la teva mentalitat, o no sobreviuràs més de dos dies. El cas és que el meu concepte de barat no lliga amb el seu (un cop arribes aquí, també et fots la gran hòstia amb els preus, però la GRAN HÒSTIA, eh?), i passar-me una setmana en un hostal em sortia per £400. D'altra banda, havia abandonat des del principi la idea d'estar-me en un hostal amb vuit persones desconegudes a l'habitació perquè no em refio de la gent. Així doncs, estava a quatre dies de marxar cap a Londres sense lloc on dormir.

Cap a la matinada, encara no sé amb quina combinació de paraules al Google vaig trobar una pàgina web, Happy Homes, que ofereix allotjament amb famílies o persones soles pel centre i sud-oest de Londres. La veritat és que al principi vaig passar del tema, però l'endemà, desesperada, vaig decidir provar sort i trucar. A partir d'allà, he de dir que tot va anar molt ràpid i no he tingut cap problema: surt més barat que un hostal amb habitació individual, et ve inclòs l'esmorzar i, a més, pots practicar anglès amb la persona de la casa. Happy Homes és un negoci que existeix des de 1987 i que està online des de 1997. El diumenge abans de marxar vaig trucar a Happy Homes i vaig explicar la meva situació a l'Erica, l'encarregada del negoci: necessitava allotjament al cap de quatre dies. La dona em va dir que era molt just, però que intentaria trobar-me alguna cosa (recordem que era diumenge). No va passar ni mitja hora que vaig rebre un correu: t'he trobat un allotjament a Chiswick, a casa d'una dona, una habitació individual, amb esmorzar inclòs i internet. No m'ho podia creure. Vaig dubtar cinc minuts però després la vaig agafar.

La casa està situadada a Chiswick, un barri amb un carrer principal amb bastant de moviment, botigues, súpers, etc. Per arribar a l'estació de metro més propera (Turnham Green) trigo uns quinze minuts... aquesta és l'única pega que li trobo. Tot i així, també tinc autobusos al carrer principal per arribar al centre o així. La casa té dues plantes, cinc habitacions (tres dobles i dues individuals), dos lavabos, una dutxa (perquè aquí ho tenen separat els lavabos i les dutxes...), la cuina, la sala d'estar i un jardinet al darrere i una entrada amb una mica de plantes.

La dona de la casa, al contrari del que pugui semblar, no és gens pesada, va molt a la seva, et deixa molta llibertat per fer el que vulguis i no et pregunta gaire què fas i què deixes de fer. De vegades sí que qüestiona coses que faig o fa alguns comentaris fora de lloc, però en general estic contenta amb l'experiència, el servei i l'eficiència de Happy Homes.

Un dels temes més importants: el gat. El gat és una gata i es diu Willow, però li diuen Wills. És de raça British Shorthair o British Blue (perquè tenen el pelatge gris-blavós). La dona de la casa em va dir que no li donés de menjar i que de vegades no tenia gaire bon humor, però en general és bastant afectuosa. Això sí, si fos per ella (la gata), sempre estaria menjant.

Tot i que l'experiència a casa de la dona ha estat bona i satisfactòria, durant aquestes setmanes he buscat i mirat pisos compartits per tenir la meva pròpia habitació i estar més al meu aire. A partir de la setmana que ve, si tot va bé, em traslladaré a viure a l'est de Londres. Recordeu la sèrie Eastenders, traduïda com a Gent del barri que feien a TV3 cap a finals dels 80, principis dels 90? Sí, sí, cliqueu aquí, aviam si us sonen aquestes imatges... Doncs jo viuré allà. Encara la fan, la sèrie, a la BBC, i hi ha dies que me l'he mirada. Aquí no tenen tantes manies, com nosaltres, que si una sèrie dura 10 anys, com El cor de la ciutat, ja se'ns fa pesada i avorrida. Aquí no, aquí hi ha sèries que fa 30 anys que duren! Com Coronation Street. Eastenders deu fer uns 20 anys i escaig que dura. Ja us aniré explicant com és la meva nova vida com a Gent del barri... podria introduir el tema de la Festa Major de Sants i establir una connexió entre Gent del barri del carrer Valladolid i Gent del barri de Londres...

Per cert, a Londres ja és Nadal! Per ells, jo crec que Halloween és una festa de pas, perquè els aparadors no estan decorats de Halloween, sinó de NADAL. Els grans centres comercials com Selfridges, per exemple, ja han ofegat els aparadors de grèvol, i han cobert les façanes de llums, i Oxford Street ja fa temps que hi ha llums penjades... déu meu, això per Nadal serà una bogeria... i ens queixem de Barcelona!

Don't let your friendship die on the road

Tot i que vivim en un món en què la cultura anglosaxona està molt present a les nostres vides —evidentment la nord-americana molt més, però parlo pel país on sóc ara—, i que hem conegut la cultura britànica a través de moltíssimes sèries, pel·lícules i llibres (Mr. Bean, Monty Python, Skins, Harry Potter, Dr. Who, etc.) quan vaig arribar a Londres em van cridar l'atenció moltíssimes coses. Ja havia vingut de visita un parell o tres de vegades abans, però suposo que quan véns amb la idea de quedar-t'hi durant una temporada llarga, et prens molt més temps per observar tot el que t'envolta que no pas quan vas de turisme, que vas a pinyó fix a visitar coses i a exprimir fins l'últim segon del viatge. Una de les coses que més em van impressionar són els anuncis, els cartells que pots trobar a dins dels vagons del metro, a les estacions, al carrer, a les cabines de telèfons, a les parades d'autobús, etc. Els anuncis aquí —no tots, però la majoria—, són intel·ligents, punyents, fan pensar, et fan plantejar moltes coses, juguen molt amb les paraules, fins i tot juguen entre ells (hi ha un anunci entre Orange i T-Mobile que van lligats l'un amb l'altre), estan molt treballats. Parlo dels cartells, repeteixo, no dels anuncis audiovisuals ni radiofònics.

El primer anunci que em va cridar més l'atenció és el d'una campanya publicitària impulsada pel Transport for London. Al principi no l'entenia, l'eslògan diu: "Don't let your friendship die on the road" ("No deixis morir l'amistat a la carretera", per fer una traducció així bastant poc treballada). No sabia si era un anunci per impulsar l'ús del metro en detriment de l'autobús (relacionava carretera amb autobús) o de què anava. Més tard, me n'he adonat que és una campanya dirigida a tothom, però sobretot als joves, per conscienciar la gent a l'hora de travessar el carrer o la carretera. L'anunci impressiona perquè apareix la foto de la cara d'un pre-adolescent miran-te directament als ulls que està mort enmig de la carretera. La foto, per fer més impressió, està girada de tal manera que la cara es veu en vertical, i no en horitzontal, que seria la posició normal en un cas així.

 

A TEENAGER is killed or seriously injured on London’s roads every day and your friend could be next.

Cada dia un jove mor o és greument ferit als carrers de Londres i el teu amic podria ser el proper.

Aquesta dada és el punt de sortida de la campanya dels joves i la seguretat vial. Tampoc no cal alarmar-se, Londres no és Nàpols, els cotxes condueixen amb precaució, el problema és que amb els semàfors, com a vianant, mai no saps quan et toca passar i, a més, també s'ha de tenir un compte un enemic dels vianants que cada dia que passa en aquesta època es fa més present: la foscor. La foscor fa els vianants més vulnerables, perquè dificulta la visió dels conductors i això fa que els vianants estiguem més desprotegits. En fi, tot plegat són obvietats, però senzillament em va xocar que aquí a Londres es fes una campanya d'aquest "problema". Amb coses com aquestes, a través dels anuncis, te n'adones de les diferents maneres de pensar entre la cultura materna i la cultura estrangera.

Aquí teniu els enllaços dels anuncis penjats al youtube

• Don't let your friendship die on the road (girls)
• Don't let your friendship die on the road (boys)

Pròleg: Benvinguts a Londres

Benvinguts a la ciutat on hi ha més gent ficada i concentrada que en tot Catalunya, on la gent dina mentre camina, on mai no saps quan travessar el carrer, on els nens petits van lligats amb una corretja, on als súpers venen copes de vi per emportar, on en un mateix carrer pots trobar la mateixa marca de roba fins a 3 o 4 vegades, on al costat de les parades de metro sempre hi ha una parada de flors, on pel mig del carrer hi ha parades de fruita, on una targeta setmanal de metro et costa el mateix que quatre T-10 per tot un mes, on es troba Harrods i la seva secció per "animals de companyia" on li pots comprar un preciós vestit d'Elvis Presley o d'Spiderman pel teu gos que t'estimes tant, on els homes del temps causen sensació i s'atreveixen a fer el gest de la porra en directe, on tenir una Blackberry o un iPhone equival a Catalunya a portar un paquet de Kleenex a la bossa (no exagero gens ni mica), on ningú no es cola al metro, on tothom se situa a la dreta a les escales automàtiques per deixar pas a les persones que volen baixar de pressa i si algú barra el pas li criden l'atenció, on als autobusos i als metros hi ha cartells per no posar la música alta als mòbils i que conviden a la gent a utilitzar els auriculars, on dins del metro s'hi respira un silenci absolut, on les botigues tanquen a les 6, sí... però els súpers a les 10!, on la cervesa (pints) va a 1'75, on els museus són gratuïts, on anar de Zona 2 oest a Zona 2 est et pot portar una hora tranquil·lament, on les distàncies són diferents, on alguns parcs són tan grans com un barri sencer de Barcelona, on no saben què són les persianes, on el maquillatge és tan important com la roba interior, on tothom té algun producte Primark a casa, on hi ha més esglésies que papereres pel carrer... continuo? Benvinguts a Londres!