dissabte, 25 de desembre del 2010

Final del primer capítol: Bon Nadal & Merry Xmas i coses típiques de Nadal

Aquesta entrada és com un paquet per regalar. Penses en Nadal, en el dia de Nadal. De què l'ompliries?

Nadal són galets, és sopa, són torrons, és escudella, són regals, és el caga tió, és gall d'indi, són neules, són versets de Nadal i és família. Però el Nadal també és All I want for Christmas is you, és Pesadilla Antes de Navidad, és Nadal a 3 bandes, Solo en casa, anuncis que enamoren com aquest, anuncis originals com aquest i Eduardo Manostijeras. Com cada Nadal, ja sigui a Barcelona o a Londres, l'Edward sempre és amb mi: ara mateix sóc a la cuina del pis veient Eduardo Manostijeras per no sé quin canal... per això el tinc penjat a l'habitació de casa.

Aquest any les meves vacances de Nadal seran totalment diferents de la resta que he tingut: Barcelona serà com una ciutat nova per mi, cada detall de la ciutat serà especial per mi, guardaré cada olor de casa meva i retindré a la memòria cada racó del meu carrer. Perquè això és una mica com un malson del qual (em sap greu papa, l'altre relatiu no quedava bé) no et pots despertar. Estic bé a Londres, no m'entengueu malament, però és com si m'hagués quedat atrapada en aquesta illa i no en pogués sortir, mai no saps quan et poden passar aquestes coses, així que ara quan torni a Barcelona, per mi serà com un lloc nou. Aquests últims dies he somiat tantes vegades que caminava pel carrer, que passejava per Sants, que em sembla impossible que d'aquí unes hores agafi un taxi cap a Heathrow per volar cap a Barcelona (creuem els dits!).

Avui (esperem, sempre parlo des de la incertesa perquè en aquesta ciutat mai no saps com sortiran les coses) es tanca el primer capítol de la meva vida a Londres. Evidentment NO PENSO FER un repàs del primer capítol de l'Aina a Londres en aquest blog, hi ha tantes coses, tants sentiments, tantes experiències... impossible condensar-ho tot en una entrada de blog. Han estat uns mesos molt intensos i no em penedeixo de res, és més, estic orgullosa i satisfeta d'haver decidit fer aquest pas: he conegut moltíssima gent a qui agraeixo la seva ajuda i el seu suport perquè mai, mai no m'he sentit sola a Londres. Des de la primera setmana que sabia que estava sola a Londres i que només jo era responsable del que em passava i del que feia, que ningú no tenia cura de mi, però al mateix temps, també sabia que tenia gent amb qui parlar i amb qui anar si necessitava veure o parlar amb algú. Realment quan marxes fora les fronteres, les idees polítiques i els enfrontaments d'altra mena desapareixen. Que m'he relacionat molt amb espanyols? I què? Què importa d'on sigui la gent? D'acord, he vingut aquí per aprendre anglès, però la primera cosa que s'aprèn en arribar aquí és que és MOLT DIFÍCIL conèixer gent anglesa i jo crec que he estat prou afortunada que la meva companya de pis sigui de Gal·les. 

Definitivament, però, he tingut molta sort amb els meus companys de pis, sobretot amb el Borja i el Tam. Són com els meus germans grans: em protegeixen dels nois (jajaja), em cuiden, (de vegades em fan el sopar :P), em diuen les coses tal com són (they are hard with me!)... Els trobaré molt a faltar aquests dies. Vaig venir a viure a Stepney Green a principis de Novembre però ens han passat tantes coses a tots tres en tan poc temps... 

Sopar de Nadal el 24 a la nit. Menú: Gall d'indi amb poma! Boníiiiiiiissim! :)
Des d'aquí també vull agrair als meus pares tot el suport i la paciència que han tingut des de Barcelona, no deu haver estat fàcil viure l'experiència de tenir la filla lluny "deixada de la mà de Déu", però HE SOBREVISCUT! (I amb èxit, crec jo).

Des d'aquí desitjo a tots els que em llegiu, a tota la meva família i als meus amics que passeu unes Bones Festes i un Feliç 2011!

Tal com diuen al final de Hook, "Ha estat un joc molt divertit", que continuarà al gener!

To be continued...

P.D: Ara que hi penso, és el final del primer capítol de la meva vida a Londres, però això no vol dir que tingui un final! És com La història interminable...

divendres, 24 de desembre del 2010

Feliç vigília de Nadal senyors d'Iberia, British Airways i Heathrow.

Ja som 24 de desembre, tot i que al meu barri (Whitechapel) ningú no ho diria, no hi ha ni llums de  Nadal, ni nadales, ni pare Noëls repartint caramels pel carrer. Però és igual, avui al matí el Sainsbury's anava carregat de cançons ensucrades i alegres i "let it snow, all I want for Christmas, last Christmas I gave you my heart...".

I mentre el món gira i els senyors d'Iberia, British Airways i Heathrow aquesta nit soparan gall d'indi amb les seves famílies i riuran i s'emborratxaran i faran el ridícul davant de la sogra, molta gent (jo mateixa, per exemple) es quedarà sense veure la seva, de família, per culpa de la incompetència dels de Heathrow, bàsicament. Pobres d'ells que després s'atreveixin a dir que són "el millor aeroport d'Europa"! Ho serà per la cua, sinó de què.

La història, més enllà dels telenotícies, va anar així:

El cap de setmana del 18-19 de desembre, va nevar molt fort a Londres. Els aeroports més afectats van ser els de Heathrow i Gatwick. "Oh! No tenim descongelant! Mare meva, és que mira que és estrany que nevi a Londres AL DESEMBRE, on sempre fa una xafogor i un sol...". I això no només va passar als aeroports, sinó també als trens, a l'Eurostar... El fet és que si observem d'altres països del món com Canadà, allà nevi o faci fred, els avions surten igualment.

Dilluns 20 de desembre, jo encara tenia l'esperança que el meu vol sortiria a l'hora prevista, a les 19.15. Al web d'AENA deia que el vol estava cancel·lat, però al web d'IBERIA, deia que tot anava bé... així que em vaig acomiadar de tothom, vaig anar cap a Heathrow amb el metro, arribo a l'aeroport i fora de la terminal 3, hi havia un munt de gent fent cua per entrar a les diverses portes: A, B, C, D, E, F... cada porta tenia una mitjana de 50 persones fent cua. Em vaig posar a la cua de la C (no sé per què, però em sonava que em tocava allà) i quan em va tocar el torn, un home em va dir que com que el meu vol estava cancel·lat, que fes mitja cua i que truqués a la meva aerolínia. Però els meus mòbils (anglès i espanyol), no em deixaven trucar al 902 d'IBERIA. Em vaig començar a posar nerviosa i a desesperar-me i vaig tornar a fer cua. Aquest cop, em va tocar una noia i li vaig cardar bronca:
 -No pots passar a dins, truca a la teva aerolínia.
-No puc trucar, no em deixa trucar, el mòbil.
-Ah, no sé, però no et puc deixar passar.
-I què representa que he de fer, ara?
-Vés cap a casa.
-A casa? Jo perquè en tinc, però i si no en tingués, què?
-Hauries de reclamar-li a la teva aerolínia.
-Si no em deixes passar no puc fer-ho perquè no puc parlar amb ells pel mòbil.
-Em sap greu, no et puc deixar passar.
Fuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuck!
Vaig fer mitja volta i vaig tornar cap a casa. Què havia de fer? Quedar-me fora de la terminal passant fred? Mirava al meu voltant i veia un munt de gent plorant, però la gran majoria anaven amb la parella o amb la família i jo estava allà més sola que la una, així que vaig decidir tornar a casa on com a mínim estaria amb els meus companys de pis.

Aquí teniu un resum que vaig veure per les notícies el dia següent perquè us feu una idea del caos que es va muntar a Londres...

A l'arribar a casa va resultar que no teníem ni calefacció, ni aigua calenta ni llum a les habitacions (però sí que teníem electricitat), però aquest tema ja l'hem resolt.

Gràcies a la meva mare que va trucar a Iberia el mateix 20 de desembre tinc un vol pel 26 de desembre. El que està clar, però, és que quan torni a Barcelona els penso muntar el pollo de la vida i penso fer que em tornin els diners del taxi que m'hauré de gastar el 25 per anar a l'aeroport. Perquè senyors d'IBERIA-BRITISH AIRWAYS i HEATHROW: EL 25 DE DESEMBRE EL TRANSPORT PÚBLIC NO FUNCIONA A LONDRES, i EL 26, COMENÇA A LES 8 DEL MATÍ. Així que ja veurem què faig demà... em sembla que aniré a agafar el Heathrow Express a les 7 de la tarda i m'esperaré unes quantes-bastantes hores a Heathrow. Ja em compraré algun totxo de llibre per passar l'estona (perquè recordem que una nit vaig perdre l'iPod, però va ser culpa meva i només meva), i els tres llibres que em vaig emportar de Barcelona ja me'ls vaig polir fa dies...

Durant aquests dies he parlat amb els d'IBERIA i Cheapandgo (el web des d'on vaig reservar els bitllets), i els d'IBERIA se'm van treure de sobre dient que les despeses extres com l'allotjament i els taxis, anaven a càrrec de British Airways.

Aquesta desafortunada experiència farà que quan torni a Barcelona valori cent vegades més la família, els amics, els dinars familiars... i aprofitaré cada segon i cada racó de Barcelona com mai abans.

Em sap greu, avui no tinc gaire temps: en Borja, en Tam i jo ara anem a casa d'un amic d'en Borja, a All Saints, a celebrar la vigília de Nadal. No sé què hagués fet sense ells, la veritat, els dec moltíssim.

Demà ja acabaré de retocar l'entrada, però de moment m'agradaria desitjar Bon Nadal a la meva mare, al meu pare, als meus avis, a la resta de la meva família i a tots els amics que m'heu fet costat durant tot aquest temps i des de sempre :)

Espero que passeu una molt bona nit i que guardeu forces i energies per quan vingui el 26!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Neu, Nadal i un dinosaure.

Es veu que ja és Nadal.
Es veu que ja és desembre a tot el  món. Es veu que ja és desembre a Londres. Sí, m'ho ha dit el calendari de Gossip Girl que tinc penjat a l'habitació (sí, papa, ja sé que ara passaràs molta vergonya perquè tothom sabrà que tinc un calendari de Gossip Girl), m'ho han dit ELS llums (que no LES llums) de Nadal d'Oxford Street i els aparadors de Selfridges, l'arbre de Nadal de Covent Garden, el ren que parla de Wonderland a Hyde Park i la neu que es va deixar veure fa uns dies i que va fer la murga a mig país.
Aparador de Selfridges. Estranys aquests anglesos, eh?

DETALL d'un aparador de Selfridges. El circ del Nadal?
Es veu que ja és Nadal a Londres, i que les temperatures oscil·len entre els -3ºC i els 5ºC . També es veu que fa fred, però això ja no us puc confirmar si només és cosa meva o és una cosa general, perquè ahir a la nit, mentre esperava el segon autobús nocturn 25 a Aldgate East que em deixa davant de casa —el primer no el vaig poder agafar perquè anava a rebentar, però després que marxés em vaig jurar que al següent pujaria sí o sí pels meus ovaris perquè no volia morir-me congelada— se'm van asseure al costat un grup de joves, i les noies anaven amb un vestit (fins aquí tot normal) però sense mitges. SENSE MITGES! No sé de què em sorprenc. Sóc a Anglaterra. En fi.

Sóc a Londres, on la frase: l'altre dia vaig sopar amb l'esquelet d'un dinosaure té sentit. Sí senyors. Dijous passat (2 de desembre) estava molt il·lusionada perquè em tocava treballar al Museu d'Història Natural, a South Kensington. Tothom em deia que era molt guai treballar en un museu i que la feina que em tocaria fer SOLIA ser fàcil... i uns collons.

Arribo allà a l'hora, conec una noia de Madrid, fins aquí tot correcte —el tema socialització el porto molt bé, fins i tot diríem que massa per ser l'Aina—, entrem, ens donen una camisa, vaig al lavabo, m'intento posar la camisa... mmmh, per què no té botons la camisa? Sóc tan gafe que m'han donat l'única camisa que no té botons? No! Resulta que els botons van a part i te'ls has d'anar posant un per un, doncs vinga, 10 botonets. Ens anem asseient en unes taules en grups de 5-6 persones i ens posem a plegar tovallons (apassionant), ens socialitzem, parlem... Arriben els "jefes" —ho sento, no vull dir "caps"— i deixen anar la bomba: "Avui a la nit hi ha un sopar de gala on es farà una entrega de premis de "nosequè" d'Ecologia. Vosaltres servireu el sopar. Ah, per cert, el primer plat és sopa". Toooooooooooooooooooooooooooooma ya! Començo a processar: sopar de gala, sopa... fuck!

Ens dirigim cap a la sala principal del museu on hi ha el famós esquelet de dinousare (un dia que estigui amb molt d'humor tornaré al museu per visitar-lo amb calma) i on es farà el sopar i on tot just s'estan muntant les taules. No sé per què, m'agafen a mi i a uns quants més per servir canapès. "Ah, que fàcil, no? Agafes la safata i vas passejant per allà amb els canapès...". Mec. Incorrecte.

Escena: Dona encarregada dels canapès assenyala l'Aina i assenyala una safata. What is that? Aina: "salmon with orange salsa". Dona: "No. ajladhakdauda aoijdashjrke lajsd smoked salmon with orange salsa. What is that?". Aina: "Intentaré-reproduir-el-que-acabes-de-dir-salmon-with-orange-salsa". La dona somriu satisfeta perquè m'he après de memòria el nom del canapè i està convençuda que si algú em pregunta què és ho diré perfectament i em deixa marxar amb els canapès a la zona dels ocells, que és la meva. Quan la gent se m'acosta, SI em pregunten (perquè si no em pregunten, només els somric), què els hi dic que són els canapès? "Salmon with orange salsa".

Per cert, em va anar molt bé que mentre servia els canapès, em posessin Getting over you de David Guetta i I got a feeling dels Black Eyed Pies. Estaven fent proves de so, però jo els ho vaig agrair igual.

Després dels canapès arriba l'hora del sopar. Som unes 40 persones més o menys, dividides en 7 equips de 5. Cada equip té un team leader. Jo estava al primer equip, i anava darrere de la team leader. Clar que sí, com ha de ser, no tinc ni idea del que he de fer i sóc la segona a sortir en escena. De puta mare. Jo segueixo les directrius que m'han donat: agafa els plats i follow the leader. Jo agafo els plats de sopa —un barret de mexicà al revés— i segueixo al líder. No us explicaré la presentació dels meus plats perquè ja us podeu imaginar que no era la mateixa que quan agafava els plats, oi? El patró sempre era el mateix: seguíem el team leader, rodejàvem la taula (que solien ser de 10 persones) que ens tocava, ens posàvem davant d'un comensal i quan el team leader feia un senyal, servíem el primer plat. Corríem una posició cap a la dreta i servíem l'altre plat. Així durant 5 vegades amb la sopa, 5 vegades amb la carn i 5 vegades amb les postres. El problema era que les últimes taules estaven més lluny que les primeres i el caminet que havies de fer amb els plats eren més llargs.

Encara que sembli mentida, mai no m'havia passat mai el que em passa amb aquesta feina o el que em va passar dijous. Quan anava a la universitat, moltes vegades pensava: "Suspendré aquest examen, no acabaré aquest treball", però sabia que si el suspenia o no acabava el treball era per culpa de la meva mandra i la meva falta de previsió, i per haver perdut el temps en coses inútils. Crec que mai no vaig pensar: "Suspendré aquest examen perquè no en sé", perquè sabia que tard o d'hora ho podria aprendre. Dijous, juro que vaig pensar que no aconseguiria portar els plats sense que en passés alguna. Havia de portar 5 vegades la sopa, 5 vegades la carn (amb una salsa que anava corrents pel plat) i 5 vegades les postres! Tot això per una sala plena de gent, plena d'altres cambrers portant plats, fent mil voltes per arribar a la taula, fent equilibris entre les cadires, les taules i la gent. Juro que vaig pensar que no ho aconseguiria, que se'm cauria el plat allà al mig i que em cridarien l'atenció i que se'm cauria la cara de vergonya. Però vaig sobreviure PELS PÈLS. No vaig superar la prova amb un excel·lent, perquè els últims plats els vaig portar fent trampes, recolzava el meu braç dret sobre el meu braç esquerre, i això en principi no s'ha de fer, però els meus braços no podien més, les mans em tremolaven. Recordo que amb la carn, a l'última taula, a una dona li vaig deixar anar el plat com un sac de patates. No li va passar res ni al plat ni a la dona, no us espanteu, però li vaig demanar perdó i ella molt amablement em va dir que no patís i que devia pesar molt el plat. "No ho sap vostè prou", vaig pensar.

En acabar el servei, em vaig quedar taaaaaaaaaaan descansada, que m'era igual que fossin les 22.30 i no haver menjat res. M'era igual que hi hagués neu pel carrer, m'era igual que l'entrada del metro del costat del museu fos tancada i que haguéssim de caminar 10 minuts fins l'altre entrada, m'era completament igual. Veus? Això és una cosa que també he après. Que has de moure't i tens la parada de metro de davant de casa tancada per obres? No passa res, busca't la vida i agafa el bus, no t'estressis. Que arribes a casa després d'aquest servei al Museu d'Història Natural i NO HI HA ELECTRICITAT PER QUÈ S'HA DE CARREGAR? FUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUCK! Estressa't. Perquè no hi ha ni aigua calenta, ni internet, ni cuina, ni llum, ni res. Ni ningú. Perquè no hi havia ningú. Sort que de seguida va arribar en Tam i vam anar a carregar l'electricitat. 

A part d'això, m'encanta la vida interior de casa meva (bé, avui no gaire, suposo que els diumenges toca reflexionar sobre el cap de setmana i per això tots s'han tancat a la seva cova... jo he tret el cap per dir: hola-m'estic-avorrint, però ja eren les 23.00 i és clar, no ha fet gaire efecte...), les festes amb els d'East India, els cafès amb l'Anna i que la Patri es quedi a Londres fins al juny.

Evidentment no m'agrada que tanquin la meva estació de metro i part de la línia (la District Line) durant el cap de setmana, que no rentin els plats i les cassoles que utilitzen i que la gent marxi a casa per Nadal i després no tornin a pujar a Londres :( 

I... què té Londres que no tingui Barcelona?
  • Calendaris d'advent per a gats.
  • Restaurants oberts a les 3, quan els clubs i pubs tanquen. 
  • L'home del saxo de Piccadilly. El primer dia fa gràcia i penses "Que guai! Quina gràcia! Toca la cançó de "Hotel Room Service" de Pitbull i la de Pjanoo" (Te'n recordes, Lew? Del dia que vam anar a Shôko? Doncs aquest home també toca aquella cançó), i graves vídeos i et quedes una estona ballant al ritme de la música. La setmana següent, l'home segueix allà, i l'altra, i l'altra... i ja no fa gràcia.
  • Pubs de barri d'on en surts amb 3 rímmels i 2 pintallavis (érem tres noies), tot per £10. 
Però definitivament...

Anar passejant pel costat del riu Tàmesi a la zona de Waterloo amb l'Anna i que algú et toqui l'espatlla pel darrere i que tu t'esperis algun conegut que t'ha vist i que et trobis un perfecte desconegut que et diu: "I was wondering if I could invite you to a coffe some time because I think you have a beautiful smile". (Anna, encara estic esperant que em digui QUÈ venia, exactament, perquè encara no em crec el que ha passat... encara que diguis que no, aquell home em volia vendre alguna cosa...).

Això... això amics meus, només passa a Londres.

dissabte, 20 de novembre del 2010

"Descontrol, mais i rialles" i primer dia de feina

(Pistu: títol de la cançó de l'entrada del blog? És moooolt fàcil, no em decebis!)
Nens i neneeees: què és el que no s'ha de fer mai el dia abans de començar una feina? 
Molt béeee! Deu punts! Anar de festa! Doncs l'Aina està suspesa!

Sí senyors, tinc feina. Em vaig apuntar a una agència que et dóna feina temporal en esdeveniments fent de cambrera, servint el cafè, ajudant a organitzar i desparar taules, etc. Els torns solen ser de 8 a 10 hores i no passen ràpid, us ho asseguro, tota l'estona estàs de peu i no tens descansos de vegades, però coneixes un munt de gent i gairebé tothom és molt simpàtic, comprensiu i sempre estan disposats a donar-te un cop de mà. Però comencem pel principi.

Des de feia dies que amb els del pis dèiem de sortir de festa el dimarts perquè a la majoria de gent ens anava bé (bàsicament perquè la meva companya treballa les nits de dimecres-dissabte). I precisament els de l'agència em van trucar el dimarts per saber si volia treballar el dimecres. Òbviament els vaig dir que sí, però també volia sortir de festa amb els del pis. Dimarts no va ser un dia precisament "fàcil": mentre em dutxava a les 6 de la tarda es va acabar l'electricitat, vaig haver de trucar la meva companya que estava de camí cap a casa i esperar-me un quart d'hora fins que va venir, va anar a carregar l'electricitat, em vaig continuar dutxant, però aleshores va resultar que no funcionaven els endolls  (i no em podia assecar els cabells) i vam haver d'esperar que vingués un altre company de pis que va prèmer una palanqueta de la caixa de l'electricitat i ja va funcionar tot. I s'anava fent tard, i a les 8 havíem quedat per sortir.

Ara utilitzarem una estratègia narrativa que consisteix en l'el·lipsi, que es tracta d'obviar una part de la història sense explicar-ne els detalls, entesos? I ja som al matí següent :) Tres persones que vam dormir al pis (inclosa jo) havíem d'entrar a treballar al mateix lloc a les 7.30, a les 10.30 i a les 12. (Va, quin torn us penseu que em tocava a mi? Molt bé, el de les 12). La persona de les 7.30 hi va anar a les 10.30, així que feu-vos una idea de l'estat dels del pis. Sí, sí, al final gairebé tots els del pis acabarem treballant a la mateixa agència... Jo vaig sortir de casa havent menjat mig bol de cereals amb llet cremant del microones, em vaig plantar a les 12 a Kings Place i tenia per endavant ni més ni menys que 10 hores de feina. Mare meva, els meus pensaments eren: "Aina, no ho aconseguiràs, no has menjat res, et marejaràs, et desmaiaràs, però no pots fer-los aquest paper el primer dia, hi ha gent que porta aquí des de les 7.30 del matí! I avui és el teu primer dia i només portes una hora, quina vergonya...". La feina no és difícil, vaig haver de servir menjar en un bufet, recollir plats, gots, preparar gerres i gots d'aigua, recollir plats, gots, anar a buscar coberts... aquestes van ser les meves tasques durant el dimecres, però les primeres tres hores van ser mortals. No havia menjat res des del dinar del dia abans i el bol de cereals amb llet cremant de l'esmorzar... i no hi havia indicis que em donessin dinar... Més tard, però, cap a les 5, l'ambient es va anar relaxant, vaig conèixer uns nois catalans que em van distreure una mica i vaig estar la resta de la tarda amb una noia alemanya i una italiana que també em van acabar de distreure. Al final, te n'adones que tothom està com tu: cansat, desesperat per anar cap a casa, amb la mateixa vida que tu i amb les mateixes ganes de seure que tu. Afortunadament, enlloc de plegar a les 22 com tenia establert, ens van deixar marxar a les 18.45 perquè ja no hi havia res més a fer... Sembla que al final el patiment té recompensa, però només dimecres, la setmana que ve segur que no tinc tanta sort.

Això és Kings Place, un edifici que hi ha a King's Cross on es fan conferències, concerts, exposicions d'art, etc. Dimecres passat em sembla que es feien diverses conferències sobre medicina i aparells mèdics (em sembla, perquè tampoc no t'ho expliquen).







I això és la planta -2, que és on em va tocar treballar el dimecres durant la primera part del torn. A partir de les 4 o així em vaig moure més per la cuina netejant coberts o transportant coses... Aquí al mig hi havia col·locat el servei del bufet lliure, i unes quantes taules altes perquè la gent pogués menjar a peu dret.








Va ser molt estrany, però al mateix temps reconec que després del primer dia ja t'hi acostumes. Va ser molt estrany perquè vaig arribar allà i jo no sabia on eren les coses, no sabia com havia de dur a terme el que em deien: vés a buscar forquilles. On? En un altre lloc m'haguessin dit: "Mira maca, no és el meu problema ON has de buscar les forquilles, busca't la vida", però aquí, t'ho explicaven sense males cares ni res. Kings Place és un lloc on es fan bastants actes i, per tant, la gent ja està acostumada a treballar-hi., ja sap per on moure's, ja sap on ha d'anar si no troba segons què, etc. La setmana que ve hi he de treballar tres dies, i ja no serà com dimecres (bàsicament i sobretot perquè no sortiré de festa la nit abans).

Coming soon...
  • Foto conjunta de la gent del pis: ho intentaré, així podreu posar noms a les cares, però també els demanaré permís, potser no els mola que una foto seva vagi rulant per internet.
  • Crítica de Harry Potter. HOMEEEE! No pretendreu que JO no faci una crítica de Harry Potter al meu blog, oi? Però serà a partir de la setmana que ve, si tinc temps l'aniré a veure dilluns, perquè al costat de casa tinc el cinema Genesis (heu viiist? és com si visqués a Sants! A Sants tinc el Balañá al costat de casa i aquí tinc el Genesis) i els dilluns crec que costa £4 (i £3 pels estudiants peròoooo... jo no sóc estudiant, quina llàstima!).
  • Suggeriments, propostes, són gratament acceptades, ja ho sabeu.
  • Jo! I'll come soon! Jajaja ja tinc els bitllets per Nadal: seré a Barcelona del 20 de desembre al 8 de gener. De fet crec que sóc l'única del pis que marxo per Nadal... 
Bona niit!

P.D: RECORDATORI! Recordeu de posar TV3 demà a partir de les 20.20 del vespre. I diumenge també, però no podreu marxar abans... Espero que tots els filòsofs de Catalunya em perdonin per no saber escriure "nietzscheà", però jo em pensava que estava adaptada. Mireu, tot té una explicació: jo havia de ser als estudis de Mediapro a les 13.00, però no vaig començar a gravar fins les 15.00 o així, i els estudis de televisió estan enganxats a la Universitat Pompeu Fabra, així que al matí vaig anar a classe (crec que de 10 a 11) i després vaig estar "practicant" pel concurs amb l'Amàlia amb el llibre d'El Gran Dictat que m'havia comprat ma mare. Fullejant el llibre vaig veure la paraula xauarma, que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) l'ha adaptada (però el DIEC no, eh?). Aleshores, mentre feia el programa em surt la paraula "nietzscheà", que ja sabia que es referia a Nietzsche... i vaig pensar: PARAULA TRAMPA, ESTÀ ADAPTADA, SEGUR! No vaig pensar que venint d'un nom propi no l'haurien adaptat i meeeeec! Malament. Anyway, ja ho veureu, però jo us aviso amb antel·lació perquè em va fer mooooolta ràbia aquesta cagada.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Un mes a Londres!

Primer mes a Londres... SUPERAT!

Avui fa tot just un mes que vaig arribar a Londres. Encara no tinc feina, però tinc una habitació en un pis compartit amb uns companys molt simpàtics i he conegut bastanta gent des que sóc aquí. Així que tampoc no es pot dir que hagi perdut el temps durant aquest mes. I tenint en compte que vaig arribar sense agències ni intermediaris ni res, estic molt contenta de tot el que he aconseguit fins ara. Li estic començant a agafar el truc a les coses: els autobusos, el metro, els supermercats (quins són els més barats, els més cars...), les botigues, les zones, l'anglès,  les expressions, etc...

Second accommodation: Stepney Green. 
D'oest a est.
Sí senyors, talment com una variació del títol original de la famosa pel·lícula de Hitchock North by Northwest —traduïda al castellà per Con la muerte en los talones—, m'he traslladat de l'oest a l'est de Londres. De Chiswick a Stepney Green. Unes setmanes abans de traslladar-m'hi vaig visitar la zona durant uns quants dies i la veritat és que me'n vaig endur una mala impressió, però ara que sóc aquí ho veig diferent: tinc dos autobusos davant de casa, un que funciona les 24 hores, una parada de metro també davant, tinc tres súpers a menys de 10 minuts, botigues obertes fins tard, un cine al costat de casa, una universitat —que no em serveix per res, però hi és—, no em puc queixar, no?

Pel que fa als companys de pis, em recorda molt a la pel·lícula L'auberge espagnol, traduïda al castellà per Una casa de locos. Ah, i ja que hi som, per tots aquells que pensin que els traductors de pel·lícules al castellà són uns ineptes, us he de dir que aquesta pel·lícula, NO ES POT TRADUIR PER: El albergue español. L'auberge espagnol és una expressió francesa que es refereix a una casa amb gent diferent on cadascú hi posa de la seva part, una casa caòtica, diríem. N'estic cansada que la gent critiqui les traduccions de les pel·lícules en castellà; hi ha algunes traduccions que senzillament no tenen explicació, estan mal fetes i punt, però n'hi ha d'altres que darrere tenen una explicació, un sentit, i em fa ràbia que la gent critiqui sense molestar-se en buscar PER QUÈ deuen haver traduït la pel·li d'aquella manera.

Tornant al pis on visc: està situat dalt d'un restaurant de menjar ràpid (kebab, fish&chips, hamburgueses, etc...) i té dos pisos. Quan entres del carrer s'han de pujar unes escales fins al primer pis on hi ha la cuina, el bany i dues habitacions, la meva i la d'una noia gal·lesa. Si puges més amunt, hi ha tres habitacions més on hi viuen un espanyol, un israelià i un japonès. I més amunt, es veu que hi ha un terrat, però encara no l'he vist jo. La cuina és el nostre punt de trobada (òbviament, no serà el bany...), i hi tenim una televisió i una mini barra amb cadires. També tenim un projector de cine, que és d'un dels companys, uns altaveus... m'agrada, m'agrada la casa on visc. Quan tingui fotos, ja les penjaré.
Per cert, agraeixo a tota la gent que em deixa comentaris, m'alegren els dies. Em recomforta saber que hi ha gent que em llegeix! :)

dissabte, 30 d’octubre del 2010

First accommodation: Chiswick

Com és la casa? Té jardí? I l'habitació, com és? És gran? I el gat? Això, això, volem saber com és el gat, com es diu i si esgarrapa!

Comencem pel principi.

A quatre dies per marxar cap a Londres, encara no tenia allotjament. Tenia el vol, però no tenia on dormir. Així que una nit de dissabte vaig començar a buscar de nou allotjament pels primers dies a Londres. La meva inicial era estar-me en un hostal molt barat amb una habitació individual. Això de les "idees inicials", un cop ets aquí, te n'adones que, o canvies la teva mentalitat, o no sobreviuràs més de dos dies. El cas és que el meu concepte de barat no lliga amb el seu (un cop arribes aquí, també et fots la gran hòstia amb els preus, però la GRAN HÒSTIA, eh?), i passar-me una setmana en un hostal em sortia per £400. D'altra banda, havia abandonat des del principi la idea d'estar-me en un hostal amb vuit persones desconegudes a l'habitació perquè no em refio de la gent. Així doncs, estava a quatre dies de marxar cap a Londres sense lloc on dormir.

Cap a la matinada, encara no sé amb quina combinació de paraules al Google vaig trobar una pàgina web, Happy Homes, que ofereix allotjament amb famílies o persones soles pel centre i sud-oest de Londres. La veritat és que al principi vaig passar del tema, però l'endemà, desesperada, vaig decidir provar sort i trucar. A partir d'allà, he de dir que tot va anar molt ràpid i no he tingut cap problema: surt més barat que un hostal amb habitació individual, et ve inclòs l'esmorzar i, a més, pots practicar anglès amb la persona de la casa. Happy Homes és un negoci que existeix des de 1987 i que està online des de 1997. El diumenge abans de marxar vaig trucar a Happy Homes i vaig explicar la meva situació a l'Erica, l'encarregada del negoci: necessitava allotjament al cap de quatre dies. La dona em va dir que era molt just, però que intentaria trobar-me alguna cosa (recordem que era diumenge). No va passar ni mitja hora que vaig rebre un correu: t'he trobat un allotjament a Chiswick, a casa d'una dona, una habitació individual, amb esmorzar inclòs i internet. No m'ho podia creure. Vaig dubtar cinc minuts però després la vaig agafar.

La casa està situadada a Chiswick, un barri amb un carrer principal amb bastant de moviment, botigues, súpers, etc. Per arribar a l'estació de metro més propera (Turnham Green) trigo uns quinze minuts... aquesta és l'única pega que li trobo. Tot i així, també tinc autobusos al carrer principal per arribar al centre o així. La casa té dues plantes, cinc habitacions (tres dobles i dues individuals), dos lavabos, una dutxa (perquè aquí ho tenen separat els lavabos i les dutxes...), la cuina, la sala d'estar i un jardinet al darrere i una entrada amb una mica de plantes.

La dona de la casa, al contrari del que pugui semblar, no és gens pesada, va molt a la seva, et deixa molta llibertat per fer el que vulguis i no et pregunta gaire què fas i què deixes de fer. De vegades sí que qüestiona coses que faig o fa alguns comentaris fora de lloc, però en general estic contenta amb l'experiència, el servei i l'eficiència de Happy Homes.

Un dels temes més importants: el gat. El gat és una gata i es diu Willow, però li diuen Wills. És de raça British Shorthair o British Blue (perquè tenen el pelatge gris-blavós). La dona de la casa em va dir que no li donés de menjar i que de vegades no tenia gaire bon humor, però en general és bastant afectuosa. Això sí, si fos per ella (la gata), sempre estaria menjant.

Tot i que l'experiència a casa de la dona ha estat bona i satisfactòria, durant aquestes setmanes he buscat i mirat pisos compartits per tenir la meva pròpia habitació i estar més al meu aire. A partir de la setmana que ve, si tot va bé, em traslladaré a viure a l'est de Londres. Recordeu la sèrie Eastenders, traduïda com a Gent del barri que feien a TV3 cap a finals dels 80, principis dels 90? Sí, sí, cliqueu aquí, aviam si us sonen aquestes imatges... Doncs jo viuré allà. Encara la fan, la sèrie, a la BBC, i hi ha dies que me l'he mirada. Aquí no tenen tantes manies, com nosaltres, que si una sèrie dura 10 anys, com El cor de la ciutat, ja se'ns fa pesada i avorrida. Aquí no, aquí hi ha sèries que fa 30 anys que duren! Com Coronation Street. Eastenders deu fer uns 20 anys i escaig que dura. Ja us aniré explicant com és la meva nova vida com a Gent del barri... podria introduir el tema de la Festa Major de Sants i establir una connexió entre Gent del barri del carrer Valladolid i Gent del barri de Londres...

Per cert, a Londres ja és Nadal! Per ells, jo crec que Halloween és una festa de pas, perquè els aparadors no estan decorats de Halloween, sinó de NADAL. Els grans centres comercials com Selfridges, per exemple, ja han ofegat els aparadors de grèvol, i han cobert les façanes de llums, i Oxford Street ja fa temps que hi ha llums penjades... déu meu, això per Nadal serà una bogeria... i ens queixem de Barcelona!

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Don't let your friendship die on the road

Tot i que vivim en un món en què la cultura anglosaxona està molt present a les nostres vides evidentment la nord-americana molt més, però parlo pel país on sóc ara—, i que hem conegut la cultura britànica a través de moltíssimes sèries, pel·lícules i llibres (Mr. Bean, Monty Python, Skins, Harry Potter, Dr. Who, etc.) quan vaig arribar a Londres em van cridar l'atenció moltíssimes coses. Ja havia vingut de visita un parell o tres de vegades abans, però suposo que quan véns amb la idea de quedar-t'hi durant una temporada llarga, et prens molt més temps per observar tot el que t'envolta que no pas quan vas de turisme, que vas a pinyó fix a visitar coses i a exprimir fins l'últim segon del viatge. Una de les coses que més em van impressionar són els anuncis, els cartells que pots trobar a dins dels vagons del metro, a les estacions, al carrer, a les cabines de telèfons, a les parades d'autobús, etc. Els anuncis aquí —no tots, però la majoria—, són intel·ligents, punyents, fan pensar, et fan plantejar moltes coses, juguen molt amb les paraules, fins i tot juguen entre ells (hi ha un anunci entre Orange i T-Mobile que van lligats l'un amb l'altre), estan molt treballats. Parlo dels cartells, repeteixo, no dels anuncis audiovisuals ni radiofònics.

El primer anunci que em va cridar més l'atenció és el d'una campanya publicitària impulsada pel Transport for London. Al principi no l'entenia, l'eslògan diu: "Don't let your friendship die on the road" ("No deixis morir l'amistat a la carretera", per fer una traducció així bastant poc treballada). No sabia si era un anunci per impulsar l'ús del metro en detriment de l'autobús (relacionava carretera amb autobús) o de què anava. Més tard, me n'he adonat que és una campanya dirigida a tothom, però sobretot als joves, per conscienciar la gent a l'hora de travessar el carrer o la carretera. L'anunci impressiona perquè apareix la foto de la cara d'un pre-adolescent miran-te directament als ulls que està mort enmig de la carretera. La foto, per fer més impressió, està girada de tal manera que la cara es veu en vertical, i no en horitzontal, que seria la posició normal en un cas així.
 

A TEENAGER is killed or seriously injured on London’s roads every day and your friend could be next.
Cada dia un jove mor o és greument ferit als carrers de Londres i el teu amic podria ser el proper.

Aquesta dada és el punt de sortida de la campanya dels joves i la seguretat vial. Tampoc no cal alarmar-se, Londres no és Nàpols, els cotxes condueixen amb precaució, el problema és que amb els semàfors, com a vianant, mai no saps quan et toca passar i, a més, també s'ha de tenir un compte un enemic dels vianants que cada dia que passa en aquesta època es fa més present: la foscor. La foscor fa els vianants més vulnerables, perquè dificulta la visió dels conductors i això fa que els vianants estiguem més desprotegits. En fi, tot plegat són obvietats, però senzillament em va xocar que aquí a Londres es fes una campanya d'aquest "problema". Amb coses com aquestes, a través dels anuncis, te n'adones de les diferents maneres de pensar entre la cultura materna i la cultura estrangera.

Aquí teniu els enllaços dels anuncis penjats al youtube