Final del primer capítol: Bon Nadal & Merry Xmas i coses típiques de Nadal

Aquesta entrada és com un paquet per regalar. Penses en Nadal, en el dia de Nadal. De què l'ompliries?

Nadal són galets, és sopa, són torrons, és escudella, són regals, és el caga tió, és gall d'indi, són neules, són versets de Nadal i és família. Però el Nadal també és All I want for Christmas is you, és Pesadilla Antes de Navidad, és Nadal a 3 bandes, Solo en casa, anuncis que enamoren com aquest, anuncis originals com aquest i Eduardo Manostijeras. Com cada Nadal, ja sigui a Barcelona o a Londres, l'Edward sempre és amb mi: ara mateix sóc a la cuina del pis veient Eduardo Manostijeras per no sé quin canal... per això el tinc penjat a l'habitació de casa.

Aquest any les meves vacances de Nadal seran totalment diferents de la resta que he tingut: Barcelona serà com una ciutat nova per mi, cada detall de la ciutat serà especial per mi, guardaré cada olor de casa meva i retindré a la memòria cada racó del meu carrer. Perquè això és una mica com un malson del qual (em sap greu papa, l'altre relatiu no quedava bé) no et pots despertar. Estic bé a Londres, no m'entengueu malament, però és com si m'hagués quedat atrapada en aquesta illa i no en pogués sortir, mai no saps quan et poden passar aquestes coses, així que ara quan torni a Barcelona, per mi serà com un lloc nou. Aquests últims dies he somiat tantes vegades que caminava pel carrer, que passejava per Sants, que em sembla impossible que d'aquí unes hores agafi un taxi cap a Heathrow per volar cap a Barcelona (creuem els dits!).

Avui (esperem, sempre parlo des de la incertesa perquè en aquesta ciutat mai no saps com sortiran les coses) es tanca el primer capítol de la meva vida a Londres. Evidentment NO PENSO FER un repàs del primer capítol de l'Aina a Londres en aquest blog, hi ha tantes coses, tants sentiments, tantes experiències... impossible condensar-ho tot en una entrada de blog. Han estat uns mesos molt intensos i no em penedeixo de res, és més, estic orgullosa i satisfeta d'haver decidit fer aquest pas: he conegut moltíssima gent a qui agraeixo la seva ajuda i el seu suport perquè mai, mai no m'he sentit sola a Londres. Des de la primera setmana que sabia que estava sola a Londres i que només jo era responsable del que em passava i del que feia, que ningú no tenia cura de mi, però al mateix temps, també sabia que tenia gent amb qui parlar i amb qui anar si necessitava veure o parlar amb algú. Realment quan marxes fora les fronteres, les idees polítiques i els enfrontaments d'altra mena desapareixen. Que m'he relacionat molt amb espanyols? I què? Què importa d'on sigui la gent? D'acord, he vingut aquí per aprendre anglès, però la primera cosa que s'aprèn en arribar aquí és que és MOLT DIFÍCIL conèixer gent anglesa i jo crec que he estat prou afortunada que la meva companya de pis sigui de Gal·les. 

Definitivament, però, he tingut molta sort amb els meus companys de pis, sobretot amb el Borja i el Tam. Són com els meus germans grans: em protegeixen dels nois (jajaja), em cuiden, (de vegades em fan el sopar :P), em diuen les coses tal com són (they are hard with me!)... Els trobaré molt a faltar aquests dies. Vaig venir a viure a Stepney Green a principis de Novembre però ens han passat tantes coses a tots tres en tan poc temps... 

Sopar de Nadal el 24 a la nit. Menú: Gall d'indi amb poma! Boníiiiiiiissim! :)

Des d'aquí també vull agrair als meus pares tot el suport i la paciència que han tingut des de Barcelona, no deu haver estat fàcil viure l'experiència de tenir la filla lluny "deixada de la mà de Déu", però HE SOBREVISCUT! (I amb èxit, crec jo).

Des d'aquí desitjo a tots els que em llegiu, a tota la meva família i als meus amics que passeu unes Bones Festes i un Feliç 2011!

Tal com diuen al final de Hook, "Ha estat un joc molt divertit", que continuarà al gener!

To be continued...

P.D: Ara que hi penso, és el final del primer capítol de la meva vida a Londres, però això no vol dir que tingui un final! És com La història interminable...