Neu, Nadal i un dinosaure.

Es veu que ja és Nadal.

Es veu que ja és desembre a tot el  món. Es veu que ja és desembre a Londres. Sí, m'ho ha dit el calendari de Gossip Girl que tinc penjat a l'habitació (sí, papa, ja sé que ara passaràs molta vergonya perquè tothom sabrà que tinc un calendari de Gossip Girl), m'ho han dit ELS llums (que no LES llums) de Nadal d'Oxford Street i els aparadors de Selfridges, l'arbre de Nadal de Covent Garden, el ren que parla de Wonderland a Hyde Park i la neu que es va deixar veure fa uns dies i que va fer la murga a mig país.

Aparador de Selfridges. Estranys aquests anglesos, eh?

DETALL d'un aparador de Selfridges. El circ del Nadal?

Es veu que ja és Nadal a Londres, i que les temperatures oscil·len entre els -3ºC i els 5ºC . També es veu que fa fred, però això ja no us puc confirmar si només és cosa meva o és una cosa general, perquè ahir a la nit, mentre esperava el segon autobús nocturn 25 a Aldgate East que em deixa davant de casa —el primer no el vaig poder agafar perquè anava a rebentar, però després que marxés em vaig jurar que al següent pujaria sí o sí pels meus ovaris perquè no volia morir-me congelada— se'm van asseure al costat un grup de joves, i les noies anaven amb un vestit (fins aquí tot normal) però sense mitges. SENSE MITGES! No sé de què em sorprenc. Sóc a Anglaterra. En fi.

Sóc a Londres, on la frase: l'altre dia vaig sopar amb l'esquelet d'un dinosaure té sentit. Sí senyors. Dijous passat (2 de desembre) estava molt il·lusionada perquè em tocava treballar al Museu d'Història Natural, a South Kensington. Tothom em deia que era molt guai treballar en un museu i que la feina que em tocaria fer SOLIA ser fàcil... i uns collons.

Arribo allà a l'hora, conec una noia de Madrid, fins aquí tot correcte —el tema socialització el porto molt bé, fins i tot diríem que massa per ser l'Aina—, entrem, ens donen una camisa, vaig al lavabo, m'intento posar la camisa... mmmh, per què no té botons la camisa? Sóc tan gafe que m'han donat l'única camisa que no té botons? No! Resulta que els botons van a part i te'ls has d'anar posant un per un, doncs vinga, 10 botonets. Ens anem asseient en unes taules en grups de 5-6 persones i ens posem a plegar tovallons (apassionant), ens socialitzem, parlem... Arriben els "jefes" —ho sento, no vull dir "caps"— i deixen anar la bomba: "Avui a la nit hi ha un sopar de gala on es farà una entrega de premis de "nosequè" d'Ecologia. Vosaltres servireu el sopar. Ah, per cert, el primer plat és sopa". Toooooooooooooooooooooooooooooma ya! Començo a processar: sopar de gala, sopa... fuck!

Ens dirigim cap a la sala principal del museu on hi ha el famós esquelet de dinousare (un dia que estigui amb molt d'humor tornaré al museu per visitar-lo amb calma) i on es farà el sopar i on tot just s'estan muntant les taules. No sé per què, m'agafen a mi i a uns quants més per servir canapès. "Ah, que fàcil, no? Agafes la safata i vas passejant per allà amb els canapès...". Mec. Incorrecte.

Escena: Dona encarregada dels canapès assenyala l'Aina i assenyala una safata. What is that? Aina: "salmon with orange salsa". Dona: "No. ajladhakdauda aoijdashjrke lajsd smoked salmon with orange salsa. What is that?". Aina: "Intentaré-reproduir-el-que-acabes-de-dir-salmon-with-orange-salsa". La dona somriu satisfeta perquè m'he après de memòria el nom del canapè i està convençuda que si algú em pregunta què és ho diré perfectament i em deixa marxar amb els canapès a la zona dels ocells, que és la meva. Quan la gent se m'acosta, SI em pregunten (perquè si no em pregunten, només els somric), què els hi dic que són els canapès? "Salmon with orange salsa".

Per cert, em va anar molt bé que mentre servia els canapès, em posessin Getting over you de David Guetta i I got a feeling dels Black Eyed Pies. Estaven fent proves de so, però jo els ho vaig agrair igual.

Després dels canapès arriba l'hora del sopar. Som unes 40 persones més o menys, dividides en 7 equips de 5. Cada equip té un team leader. Jo estava al primer equip, i anava darrere de la team leader. Clar que sí, com ha de ser, no tinc ni idea del que he de fer i sóc la segona a sortir en escena. De puta mare. Jo segueixo les directrius que m'han donat: agafa els plats i follow the leader. Jo agafo els plats de sopa —un barret de mexicà al revés— i segueixo al líder. No us explicaré la presentació dels meus plats perquè ja us podeu imaginar que no era la mateixa que quan agafava els plats, oi? El patró sempre era el mateix: seguíem el team leader, rodejàvem la taula (que solien ser de 10 persones) que ens tocava, ens posàvem davant d'un comensal i quan el team leader feia un senyal, servíem el primer plat. Corríem una posició cap a la dreta i servíem l'altre plat. Així durant 5 vegades amb la sopa, 5 vegades amb la carn i 5 vegades amb les postres. El problema era que les últimes taules estaven més lluny que les primeres i el caminet que havies de fer amb els plats eren més llargs.

Encara que sembli mentida, mai no m'havia passat mai el que em passa amb aquesta feina o el que em va passar dijous. Quan anava a la universitat, moltes vegades pensava: "Suspendré aquest examen, no acabaré aquest treball", però sabia que si el suspenia o no acabava el treball era per culpa de la meva mandra i la meva falta de previsió, i per haver perdut el temps en coses inútils. Crec que mai no vaig pensar: "Suspendré aquest examen perquè no en sé", perquè sabia que tard o d'hora ho podria aprendre. Dijous, juro que vaig pensar que no aconseguiria portar els plats sense que en passés alguna. Havia de portar 5 vegades la sopa, 5 vegades la carn (amb una salsa que anava corrents pel plat) i 5 vegades les postres! Tot això per una sala plena de gent, plena d'altres cambrers portant plats, fent mil voltes per arribar a la taula, fent equilibris entre les cadires, les taules i la gent. Juro que vaig pensar que no ho aconseguiria, que se'm cauria el plat allà al mig i que em cridarien l'atenció i que se'm cauria la cara de vergonya. Però vaig sobreviure PELS PÈLS. No vaig superar la prova amb un excel·lent, perquè els últims plats els vaig portar fent trampes, recolzava el meu braç dret sobre el meu braç esquerre, i això en principi no s'ha de fer, però els meus braços no podien més, les mans em tremolaven. Recordo que amb la carn, a l'última taula, a una dona li vaig deixar anar el plat com un sac de patates. No li va passar res ni al plat ni a la dona, no us espanteu, però li vaig demanar perdó i ella molt amablement em va dir que no patís i que devia pesar molt el plat. "No ho sap vostè prou", vaig pensar.

En acabar el servei, em vaig quedar taaaaaaaaaaan descansada, que m'era igual que fossin les 22.30 i no haver menjat res. M'era igual que hi hagués neu pel carrer, m'era igual que l'entrada del metro del costat del museu fos tancada i que haguéssim de caminar 10 minuts fins l'altre entrada, m'era completament igual. Veus? Això és una cosa que també he après. Que has de moure't i tens la parada de metro de davant de casa tancada per obres? No passa res, busca't la vida i agafa el bus, no t'estressis. Que arribes a casa després d'aquest servei al Museu d'Història Natural i NO HI HA ELECTRICITAT PER QUÈ S'HA DE CARREGAR? FUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUCK! Estressa't. Perquè no hi ha ni aigua calenta, ni internet, ni cuina, ni llum, ni res. Ni ningú. Perquè no hi havia ningú. Sort que de seguida va arribar en Tam i vam anar a carregar l'electricitat. 

A part d'això, m'encanta la vida interior de casa meva (bé, avui no gaire, suposo que els diumenges toca reflexionar sobre el cap de setmana i per això tots s'han tancat a la seva cova... jo he tret el cap per dir: hola-m'estic-avorrint, però ja eren les 23.00 i és clar, no ha fet gaire efecte...), les festes amb els d'East India, els cafès amb l'Anna i que la Patri es quedi a Londres fins al juny.

Evidentment no m'agrada que tanquin la meva estació de metro i part de la línia (la District Line) durant el cap de setmana, que no rentin els plats i les cassoles que utilitzen i que la gent marxi a casa per Nadal i després no tornin a pujar a Londres :( 

I... què té Londres que no tingui Barcelona?

• Calendaris d'advent per a gats.
• Restaurants oberts a les 3, quan els clubs i pubs tanquen. 
• L'home del saxo de Piccadilly. El primer dia fa gràcia i penses "Que guai! Quina gràcia! Toca la cançó de "Hotel Room Service" de Pitbull i la de Pjanoo" (Te'n recordes, Lew? Del dia que vam anar a Shôko? Doncs aquest home també toca aquella cançó), i graves vídeos i et quedes una estona ballant al ritme de la música. La setmana següent, l'home segueix allà, i l'altra, i l'altra... i ja no fa gràcia.
• Pubs de barri d'on en surts amb 3 rímmels i 2 pintallavis (érem tres noies), tot per £10. 

Però definitivament...

Anar passejant pel costat del riu Tàmesi a la zona de Waterloo amb l'Anna i que algú et toqui l'espatlla pel darrere i que tu t'esperis algun conegut que t'ha vist i que et trobis un perfecte desconegut que et diu: "I was wondering if I could invite you to a coffe some time because I think you have a beautiful smile". (Anna, encara estic esperant que em digui QUÈ venia, exactament, perquè encara no em crec el que ha passat... encara que diguis que no, aquell home em volia vendre alguna cosa...).

Això... això amics meus, només passa a Londres.