Amb el permís del Sr. Carles Lagunas, m'he pres la llicència d'apropiar-me d'un títol d'una cançó d'U2 i canviar el relatiu de lloc per un de temps per començar aquesta entrada que desperta el blog després de mesos d'hivernació (hahaha). Mama, papa, ja podeu anar a Can Vives a comprar un pastís per celebrar aquesta entrada! ;)
La veritat és que tot continua igual: continuo amb l'agència de càtering; els meus companys de pis són els mateixos (se'n va anar una noia italiana i va venir un noi alemany, de Berlín); sortim de festa als mateixos llocs, és a dir, Brick Lane i Old Street (ah no, espera, que l'altre dia vaig sortir per Brixton xDDD) i continuo veient La Riera religiosament i escoltant Flaix FM (s'han de conservar algunes tradicions...). El Congress Centre, que és on majoritàriament treballo per l'agència és com la meva segona casa aquí a Londres... i els de l'agència ho saben. Els de l'agència saben que prefereixo treballar en un lloc que ja conec que no treballar en un lloc nou cada setmana. Avui he anat a l'agència i la dona que ens organitza la feina ja m'ha dit: "sí, Aina, tu ja sé que prefereixes treballar en un lloc on et sentis còmode..." i jo: "Síii" :D
És curiós perquè treballant sempre al mateix lloc sembla que cada dia sigui igual... i mentre vaig cap a la feina penso: "Ja hi tornem a ser: preparar estacions de cafè i tè, galetes, llet, sucre..." i realment sempre hem de preparar el mateix, però cada dia hi ha un esdeveniment diferent i la gent és diferent. Fa una setmana o dues van venir els de l'Starbucks... quin infern! Vaig acabar de l'Starbucks fins als collons... Ells es van portar els mil tipus de cafè, els gots de paper, els tovallons... i anaven amb uns aires com si el seu cafè fos una de les set meravelles... i jo: Aviam, no us flipeu, que l'Starbucks costi una pasta no vol dir que sapigueu fer cafè... que el cafè que tinc a casa portat de Barcelona és mil vegades millor que això... Perquè, sabeu? A la conferència de l'Starbucks venien "Coffee Masters"... al tanto, eh? El que em va fer més ràbia és que es movien per allà com si fossin Catedràtics de la vida...
D'altres vegades et trobes llepa-fils que et demanen coses que si no les hem posat serà perquè no hi han de ser, o egoistes que s'aboquen tota la salsa de soja damunt del plat sense importar-los que no n'hi hagi més pels altres, o gent maca que et dóna conversa i et dóna mil i una gràcies per una tassa de tè :)
Però el millor de la feina, en part, és la gent d'Admiral, I have to say!
I avui, com tots els dies al CC, no ha estat un dia com la resta. M'he aixecat a les 04:50 a.m. Sí, sí, ho heu llegit bé, m'he aixecat a les 5 de la matinada. M'he fet un cafè amb galetes, m'he vestit escoltant Flaix FM molt fluixet per no despertar a ningú i he marxat de casa a les 5:45. Al carrer, ni una ànima. Vaja, que he sortit de casa que encara no havien posat els noms als carrers, que diu mon pare. El carrer estava mort, però la Central Line semblava Les Rambles. Mai no m'hagués imaginat que hi pogués haver més vida sota el terra de Londres que per la mateixa ciutat. Total, que he arribat al CC a les 06:15 i ja m'he reunit amb els meus companys on hem començat a preparar un mega-esmorzar que havia d'estar llest per les 07:30.
Una de les satisfaccions o plaers que et pot proporcionar treballar en una agència de càtering com la que treballo és que quan acabes el servei pots visitar el lloc on has treballat (si es tracta d'un museu, és clar). Sempre mirant la part positiva de la feina, és clar que sí! Hahaha! Aquest és el cas del servei d'ahir, que vaig treballar al London Transport Museum. La feina era relativament fàcil: servir begudes, tè i cafè en un esdeveniment per un grup reduït d'escoles. Em va recordar dues coses: per una banda, em vaig sentir ben bé enmig de la sèrie Inbetweeners, tot i que també resava perquè els nens no em preguntessin res... eren més difícil d'entendre que els adults! Però observava l'ambient i eren com els personatges de la sèrie! Per una altra banda, em va recordar a les sortides que fèiem de vegades amb l'escola als museus o a les Cotxeres de Sants... tot i que nosaltres ni de conya teníem menjar, sucs i begudes... a nosaltres ens donaven una enganxina i encara gràcies. En acabar l'esdeveniment, ja havíem acabat el servei i vaig anar a visitar el museu amb un company de l'agència que ja conec de fa bastants mesos. És preciós, el museu. És una pena que no sigui gratuït perquè molta gent no hi va perquè s'ha de pagar, però realment crec que val molt la pena. Hi ha autobusos antics, omnibusos, autobusos amb cavalls, els primers metros de Londres... i també hi pots entrar i sentir-te com un passatger dels anys 40 o 70. M'encanten els museus on ho pots tocar tot (hahaha), com el Museu d'Història de Catalunya, que pots tocar tots els botons i posar-te una armadura i ser el President de la Generalitat! Hahaha. Mentre era al Museu del Transport de Londres, vaig pensar: si aquest mateix museu el fessin a Barcelona, al meu avi li encantaria, perquè al de Londres et va explicant l'evolució del Metro al llarg dels anys, l'evolució de les línies de Metro, de les parades... i el meu avi és un enamorat del metro de Barcelona :P Cris i Lew, encara tinc en ment que tenim pendent una excursió per les estacions fantasma del metro de Barcelona! Hahaha
I aquí poso el put i seguit, avui, que La Riera i la dutxa em criden! Divendres o dissabte m'intentaré passar per l'hotel on s'instal·laran els de RAC1 en motiu del partit de la Champions i també intentaré passar-me pel tinglado/festa que Londres ha organitzat a Hyde Park per la Champions!
Molts petons i abraçades des de l'assolellada ciutat de Londres! :)
Ja ja i ja!!! Em ric a la cara de l'assolellada ciutat de Londres!! Que aquí vaig amb màniga curta pel carrer sense jaqueta i quan surtu a les 21 de la nit segueixo sense tenir fred perque fan 24ºC!!
ResponElimina