diumenge, 13 de març de 2011

Coses que et poden passar un dissabte de març a Londres.

Em va passar pel cap per una mil·lèsima de segon no anar a fer l'examen (CPE: Cambridge Proficiency Exam) i quedar-me dormint... és molt dur aixecar-se a les 06'45 d'un dissabte per anar a fer un examen de 6 hores! Però jo sóc com sóc, em veig incapaç de no presentar-me a un examen, almenys ho havia d'intentar. Així que amb tota la mandra del món, vaig procurar esmorzar força i vaig sortir de casa cap a les 07'40 per agafar la District Line, canviar a Bank i agafar la Northern per aturar-me a Camden Town.

Tenia el mapa al cap, no me l'havia esbossat enlloc ni encara menys me l'havia imprès, però de seguida vaig trobar el camí. El problema és que no recordava on havia de girar... però davant meu vaig veure un grup de nois amb un llibre del First que vaig suposar que anaven al mateix lloc que jo, així que els vaig seguir. S'ha de reconèixer que gràcies a ells vaig arribar al lloc de l'examen a les 8'30! El centre on fèiem l'examen era The London Irish Centre.

Em trobo amb els meus companys de classe, anem entrant i ens anem asseient al nostre lloc. Sorpresa! Tenint en compte que el juny passat a Barcelona érem com... 500 estudiants per l'Advanced, m'esperava una cosa similar per al Proficiency. Però no. Va resultar que tots els que havíem anat a fer l'examen érem de la mateixa escola. Eren 50 o 60 del First vs 10 del Proficiency. Tots vam fer totes les parts de l'examen a la mateixa aula i al mateix temps (tret del Listening), però com que les parts del First duren menys que les del Proficiency (jo tenia 2h per fer el meu Reading, ells en tenien 1'30h), cosa que jo no sabia, cada vegada que s'aixecaven feien molt de soroll i era força emprenyador. Punt negatiu per l'organització...

Tot això que he explicat fins ara és PALLA. Ara ve el moment interessant del dia...

Vam acabar la part del Use of English (Gramàtica) a les 3'30, i fins les 4'45 no teníem l'última part, el Listening, així que tots els companys de classe vam anar a un bar portuguès que hi ha davant del centre on fèiem l'examen. El bar és el típic local de barri, amb pòsters i frases en portuguès que possiblement et podries trobar en qualsevol racó de Barcelona. Ni em sentia a Londres ni tenia la sensació que era un dissabte a la tarda. En entrar al bar l'únic client que hi havia era un home que estava menjant verdura (no sé si per dinar o per sopar). Vam anar demanant cafès, aigües, etc., i vam seure a les dues taules que hi havia al costat de la de l'home. Al cap d'una estona apareix una dona molt semblant a l'Amy Whinehouse que havia sortit d'una sala amb un billar, demanant a la barra. "Mira, una que es pensa que és l'Amy Whinehouse"... aquests anglesos, que es pensen que és Carnaval cada dia...", vaig pensar. I la Natàlia, una noia de Barcelona que seia al meu costat va començar a dir dissimuladament: "Mireu qui hi ha a la barra, mireu qui hi ha a la barra". I jo: "Però vols dir que és ella?" "Que sí, que sí, n'estic segura". Confirmat: La mateixa Amy Whinehouse que apareix a les revistes tirada pel terra i muntant mil números estava en un bar portuguès de Camden Town. FLI-PA. La veritat és que vestia com apareix a les revistes: la ratlla dels ulls ultra gruixuda, els llavis vermells, els cabells negres i amb moooolt de volum. Després que l'Amy tornés a la sala de billar, el Paulo, un company de classe i fan de l'Amy Whinouse, li va preguntar a la mestressa del bar si seria possible fer-nos una foto amb ella. La mestressa va posar cara de nerviosa, va dir que No, no i no i ens va senyalar l'home misteriós que quan vam arribar menjava un plat de verdura: era el guardaespatlles. L'home, va ser rotund i va dir que de cap manera ens podíem fer una foto amb ella. 

Decepcionats però emocionats per l'aventura que acabàvem de viure, vam tornar a fer l'última part de l'examen. En arribar, li vam dir a l'encarregat de l'examen, que portava tot el dia amb nosaltres, "Saps a qui ens acabem de trobar al bar portuguès de davant del centre?" "No, qui?" "L'Amy Whinehouse!" "Ah si? Doncs li podríem dir que vingués a fer l'examen, a veure si aprèn a parlar anglès...".

En acabar l'examen, mentre sortíem del centre, l'Amy va tornar a passar per davant nostre. I en Paulo, li va dir: "Amy, ens podem fer una foto amb tu?" I ella, amb una veu de drogada: "No, estic amb el meu marit". I en Paulo: "Va, que demà marxem del país". L'Amy es va quedar mirant l'edifici d'on sortíem i va dir: "No sones gaire irlandès, tu...". I aquestes van ser les últimes paraules que ens va deixar anar l'Amy un dissabte de març per un Camden solitari i mort.

Hòstia, no sabia que l'Amy Whinehouse era anglesa, des de sempre m'havia pensat que era nord-americana. Però més tard, fonts fiables em van dir que és de Hackney (un barri que hi ha una mica més amunt d'on visc jo). Per què Sants no té famosos GUAIS? I no, l'Àngel Llàcer no compta, no és de Sants.

1 comentari:

  1. Núria Feliu, Aina... Núria Feliu!!! XDXD Que un anys més no serà pregonera de les festes de Sants!

    Quan tornes Aina? Et trobem a faltar eeh!

    PD: "La mestressa va posar cara de nerviosa, va dir que No, no i no" Molt bona aquesta!! XD ;) Si no l'haguessis fet tu ja la broma te l'hagués posat jo al comentari.

    ResponSuprimeix